És lícit ser egoista? Bé, la humanitat -tota ella- és egoisme pur. És habitual l'actitud de pensar exclusivament en un mateix i que als demés els bombin molt? Ei, però molt de mooolt! Només cal observar al nostre voltant per comprovar-ho. I, ¿acostuma a passar que els egoistes que només pensen en ells (i elles i ellis) a la vida se'n surtin millor que els que no actuen així? Doncs miri, en general, sí. I, a més, dormen molt tranquils. Va amb el paquet. Qui està molt encantat d'haver-se conegut, no té cap remordiment per passar per sobre de qui sigui.
Això, aplicat al jugador del Barça Démbélé, es resumiria de la següent manera: els meus interessos particulars estan molt per sobre dels del club que em va fitxar, que m'ha pagat un sou a pesar que el meu rendiment no ho ha justificat en cap moment i que no sempre he estat tan professional com per merèixer-lo, i que jo he fet el que m'ha donat la gana perquè m'ho han permès. I ara que em demanen un gest per alliberar càrrega salarial i, d'aquesta manera, poder reforçar el club amb jugadors de qualitat que permetin millorar el nivell general, jo només penso en mi i hipoteco el futur d'aquest club a curt termini i perjudicant els meus companys. I un cop he fet tot això, el “càstig” que rebo és que aquí no ha passat res i torno a jugar.
Tothom vetlla pels seus interessos, per tant no el critico, simplement constato. I per insistir en la idea que la majoria de vegades es premien i en surten beneficiades les actituds egoistes i insolidàries i, en canvi, qui intenta contemporitzar -o si vol dir-ne qui va per la vida amb el lliri a la mà- és qui acaba llepant com un conill. Vaja, que el dembelisme com a concepte és qui acostuma a sortir-se amb la seva. Però a banda d'aquesta constatació, una cosa que m'interessa molt d'aquest cas és la part laboral.
Un futbolista que cobra disset milions tres-cents onze mil vuit-cents quaranta euros anuals per fer el que ha fet Démbélé els últims quatre anys i mig i que, per tant, quan a final de temporada marxi lliure li hauran suposat uns ingressos totals de vuitanta sis milions cinc-cents cinquanta-nou mil dos-cents euros no ha de tenir menys drets que qualsevol altre treballador. Però tampoc més. ¿Per què Démbélé no pot ser acomiadat per no fer correctament la seva feina, ni per haver tingut una actitud poc professional cosa que l'ha impedit ocupar durant molt de temps el seu lloc de treball, ni per privar la seva empresa de poder contractar treballadors que millorin els resultats, ni tampoc se li pot baixar el sou i, en canvi, qualsevol assalariat sí? Amb les indemnitzacions corresponents, a no ser que sigui autònom, però qualsevol treballador pot anar al carrer en qualsevol moment sense gaires explicacions. I Démbélé no. I la seva empresa se l'ha de menjar amb patates. Reconeguem-ho, la comparativa costa d'entendre. Sobretot en un món on el pa de cada dia són els ERO, els ERTO, centenars de negocis tancats i la precarietat laboral com a constant. Un panorama de benefici d'uns pocs sobre la majoria, l'egoisme dels privilegiats, i que, al final, és la gran metàfora d'aquest cas.