L'anècdota ens pot. Ho tolerem tot, sense immutar-nos, i al final esclatem pel detall més petit. El got no ens vessa ni tan sols per la caiguda de l'última gota sinó perquè, de sobte, bufa un airet lateral, provoca onades i l'aigua regalima. I, sí, efectivament, parlo de la metàfora dels entrepans de frankfurt del camp del Barça. La decrepitud de l'estadi va fer que a les parts superiors de l’estructura hi haguessin nius de coloms. I els animals defecaven amb aquella eficiència que qui viu en ciutats amb aquests animals ha comprovat algun cop. I tota aquella merda feia un saó que acabava caient a les planxes on després s'hi feien els frankurts que, posteriorment, es dipositaven dins d'uns panets allargats i es venien en forma d'entrepà a preu de factura de la llum o de litre de benzina. I això ha generat un gran daltabaix en l'opinió pública i el despertar definitiu a la realitat del club. La gran metàfora segons la qual la merda els queia del cel a sobre de les coses de menjar.

Aquesta hecatombe gastronòmica per la via de la insalubritat ha generat un estat d'opinió que no l'havia provocat, per exemple, que l'estadi caigués a trossos. Una circumstància que és la demostració més empírica de com estava el club i, a més, aplicada a la seva raó de ser, al seu sentit i al seu actiu més important com a empresa. Si resulta que el lloc on hi juguen els partits de l'esport que dona nom i sentit a l'entitat, o sigui el futbol, corre el risc d'acabar com l'antic camp de l'Espanyol a Sarrià, però sense dinamita, imagini's com devia estar la resta!

Els entrepans de frankfurt amb guano i rematats amb aquella mostassa o aquell quètxup dipositats en uns recipients de vidre sense protegir, situats al mig d'on hi passava tothom i que et servies amb unes culleres que tenien més quilòmetres que els catúfols de Vargas Llosa ha passat per davant de tot: 1/ Del Barçagate, la història d'aquella empresa contractada per malparlar de persones, inclosos jugadors del club, i que -presumptament i segons han afirmat diverses persones- va servir per finançar Societat Civil Catalana a instàncies de membres del govern Rajoy, 2/ De la gestió de fixatges incomprensibles i a preus més incomprensibles encara, sobretot perquè s'havien de pagar amb uns diners que no es tenien, 3/ De les comissions que uns quants es van endur i molt per sobre dels percentatges habituals, o 4/ Dels pagaments a periodistes, que algun dia ens hauran d'aclarir si eren per serveis prestats professionals o per serveis prestats en general. I ho deixo aquí, però podria continuar.

I aquí ve la metàfora amb folre, la que va a sobre de la del frankfurt de merda, i en aquest cas mai millor dit. Menjar un entrepà amb possibles restes d'excrement de colom és molt greu, sí, i tant, però hauria d'indignar més la resta. I passa amb el Barça i passa amb tot. Anem empassant-nos rodes de molí grans com la fortuna d’Emèrit I -tota ella feta treballant, per suposat- i com si fossin caramels de menta, mentre només ens desperta la morralla, els cacauets del vermut o la identitat real de Carmen Mola. Ens quedem enganxats amb les patates i passem per alt el tall. Ens perdem amb la cullereta i obviem el tiramisú. Mirem la forma de la copa i oblidem mirar si ens serveixen laxant. I així ens va. Ah, i a més, ens mengem el frankfurt amanit amb merda de colom.