Ell ha triomfat de cos present, però en esperit ho ha fet el senyor Diego Pérez de los Cobos, que, pel que ens ha explicat Zoido, que era el seu superior quan van succeir els fets que es jutgen, era qui realment manava. Cada pregunta sobre qui decidia i qui executava era resposta amb els mateixos cognoms: Pérez de los Cobos.
Ahir Mariano Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría van deixar la bossa de brossa a la porta de Zoido. I avui Zoido ha agafat la bossa i, tralarà tralarà, ha anat passejant fins a can Pérez de los Cobos, l'ha dipositat allà i ha fugit corrent després de tocar el timbre.
No puc evitar imaginar a qui fou responsable dels cossos de seguretat espanyols en l'operatiu que tenia com a objectiu impedir l’1-O (i que va fer-ho tan bé que van ascendir-lo a general), al sofà de casa seva sentint un soroll i pensant: “Ai, vaig a veure què passa”. Aixecant-se per anar a obrir la porta de casa seva i, a sobre de la catifa amb el benvinguts, trobant-s'hi la immensa tifarada que li han encolomat.
I mentre, Zoido fent de tennista. Vostè sap Rafa Nadal? Doncs Zoido ha superat els seus cops al fons de la pista. Ha dit que no sap quin era l'operatiu previst per l’1-O, que la decisió sobre aquell operatiu no va ser seva, que desconeix com va decidir-se el que va decidir-se, que la responsabilitat sobre aquell operatiu no va ser seva perquè ell mai sap res dels operatius que s'organitzen, que ell no va decidir les càrregues ni va decidir aturar-les i que suposa que una cosa i l'altra van decidir-la “les persones” que formaven part del grup de coordinació de l'operatiu, que no coneixia cap detall dels documents judicials per impedir el referèndum i que no sabia si realment Pérez de los Cobos coordinava els 3 cossos policials implicats en l'operatiu, CNP, Guàrdia Civil i Mossos.
Després de parlar dels llançagranades i de les “armes de guerra” que els Mossos pretenien comprar i que ell, aquest cop sí, va actuar per aturar-ne l'adquisició, Zoido tampoc sabia, ni li constava i desconeixia si davant la Conselleria d'Economia hi havia 2 “o potser 3 cotxes” policials (fiscalia en parla de 7), ni si en un dels cotxes hi havia armes o un sugus. Tampoc tenia ni idea de qui es reunia a la comissió de coordinació ni qui era el representant dels Mossos en aquelles reunions. Ni si el ministeri del qual era ell n'era el responsable va obrir algun expedient als policies i guàrdies civils del “A por ellos”... ei, però això no ho descarta.
I la cirereta. La fiscal li pregunta a Zoido per un informe d'una reunió de coordinació i ell diu que no en sabia res perquè no va rebre'l i que segurament qui va rebre'l va ser el secretari d'Estat. I la fiscal li diu: “Claro, porque él estaba en la reunión”. O sigui, enviaven els informes sobre el contingut de les reunions on es decidia aturar una revolució a algú que era a les reunions i no al ministre, que no hi era. M'ha recordat Antonio Ozores, un actor espanyol conegut pels seus moments de claredat conceptual:
Total, que en un clima de rebel·lió i sedició, amb una violència extrema als carrers, amb assetjaments a pobres policies indefensos i a alcaldes constitucionalistes (ahir va denunciar-ho Rajoy) i amb grups organitzats dedicats a realitzar sabotatges i actes de guerrilla urbana, resulta que el ministre responsable de la cosa, no participava en les reunions per decidir com afrontar-ho i desconeixia el que s'hi decidia, qui ho decidia i per què.
Estic convençut que si avui l'advocat Xavier Melero li hagués preguntat a Zoido, ministre de l'Interior quan va passar tot, qui era el ministre de l'Interior quan va passar tot, el ministre de l'Interior quan va passar tot hagués contestat “lo desconozco, no me consta y no lo sé... però quizás lo era Pérez de los Cobos”.