Avui, durant la broma aquesta de la moció de censura presentada per Vox al Congrés dels Diputats, que per cert de moment els ha fet l'efecte bumerang i ara estan recollint les seves pròpies dents del terra, ha passat això:

És la diputada Aina Vidal, d’En Comú-Podem, pujant al faristol. Des del passat mes de gener no podia assistir als plens perquè estava lluitant contra el càncer. Avui ha tornat. I ses senyories l'han aplaudit com a mostra de suport i de respecte. Totes? Nooooo, com es pot veure al vídeo, unes quantes no ho han fet. Les de Vox ni una, i les del PP tampoc, menys algunes excepcions com Ana Pastor, membre de la Mesa.

Entenc que si l'ha aplaudit tothom menys la bancada de la ultradreta és perquè som davant d'un cas d'aplaudiments ideològics. O sigui, els que han decidit no fer-ho ha estat perquè Aina Vidal és en el que en llenguatge abascalenc en diuen “una comunista”. I es veu que les “comunistes” no mereixen cap mena d'empatia, cap mostra d'afecte, cap expressió de solidaritat, ni tampoc d'humanitat. Interessant.

Va haver-hi un dia en què els parlaments eren llocs decents on hi anaven persones decents a fer coses decents. Fins que un dia algú va decidir que aquell era el lloc ideal per muntar-hi espectacles de vergonya aliena destinats a escalfar la bragueta dels seus (i de les seves) i, de pas, fer una cosa molt perversa: inocular en la societat xòped el fong del descrèdit de la política. Allò del “veus, només criden i tots han vingut a robar gràcies als seus xiringuitos”. I el més sensacional és que qui pretenia beneficiar-se electoralment d'això era qui cridava i qui tenia més xiringuitos.

Va ser quan els parlaments es van convertir en indrets on anar a vomitar-hi imbecil·litats diverses i molta bilis. Escenaris televisius on trossos de carn amb ulls interpretaven un paper perquè la seva borregada els aplaudís amb les orelles. I, esclar, amb aquesta mena de material d'enderroc humà embrutant els escons, era normal arribar a això d'avui. Perquè la misèria humana és infinita. Perquè, esclar, quan ets un indigent mental, el més probable és que acabis demostrant-ho. Quan no ets capaç d'aplaudir la recuperació d'una persona que està malalta només perquè pensa diferent que tu, vol dir que estàs xipollejant en purins i has optat per demanar-te una palleta per anar fent tastos. Sense parar.

El més sorprenent, però, és el cas d’Adolfo Suárez Illana, fill de l’expresident Adolfo Suárez i que a la vida és poca cosa més que això. Apareix a la Mesa, a la dreta de la imatge i amb el cabell blanc. A aquest diputat del PP se li han mort de càncer la mare i una germana i altres dues germanes també han patit la malaltia. Però és que a ell l'han operat d'un tumor maligne al coll, una situació que sembla totalment superada. I no puc evitar preguntar-me si a aquest personatge li agradaria que el dia en què ell o les seves germanes es van recuperar, tothom que pensa diferent a ell li hagués demostrat el mateix menyspreu que avui ha manifestat ell.

No es pot ni imaginar com em repugna l'actitud d'aquests (i d'aquestes) que avui s'han comportat amb una mesquinesa unineuronal de boina tan encastada al cap que no deixa circular la sang fins al cervell. Però si algun dia pateixen un càncer o qualsevol altra malaltia i se'n surten, me n'alegraré. I si és el cas, aplaudiré o em posaré dret en senyal de suport i respecte. A pesar de l'infinit fàstic que aquesta mena de detritus humans em provoquen.