Començar a fer ara una llista de com van tractar el cas Messi mitjans de comunicació, polítics (inclosos ministres) i analistes diversos de Madrit (concepte) i comparar-ho amb com han tractat ara el cas Cristiano Ronaldo, des del punt de vista mediàtic, seria tan reiteratiu que més val deixar-ho estar. A part de que no estem per perdre el temps demostrant que el sol surt per l'est a qui afirma que surt pel sud. No miri, pel sud no surt. Ni hi sortirà mai. 

La presumpció d'innocència d'ara va ser condemna fulminant llavors. I gràcies a la coincidència de casos podem demostrar que aquest pretés victimisme del que se'ns acusa sovint, pot ser que de vegades es manifesti exageradament, però que els motius per denunciar-lo, existeixen.  

També és cert, però, que hi ha un fet important que explica alguns comportaments. El Cas Cristiano Ronaldo el destapa un mitjà, El Mundo. Això fa que, immediatament, molts altres mitjans callin com a morts per no donar peixet a la competència. No justifica silencis, però els explica. I la prova és aquesta peça d'ahir mateix de El Confidencial Digital.  

Insisteixo, això no exculpa la trama de silenci i actituds, que en alguns casos han estat delirants. I, sí, parlo d'alguns ministres que no han perdut l'oportunitat de fer el préssec i deixar-se en ridícul a si mateixos. Però també hi ha hagut qui ha reaccionat amb normalitat. I des del centre mateix del madrinisme, que té més mèrit. És el cas de Santi Giménez al diari AS: 

Després d'això, crec que no hi ha gaire cosa més a afegir. Impossible resumir-ho millor. I des d'allà. Ah, i sobre el jutge que ha amenaçat amb presó per publicar el cas, una portada que passarà a la història del periodisme mundial:

A Europa encara ara deuen al·lucinar. Però miri, al menys alguns països normals potser començaran a adonar-se de com funcionen aquí alguns senyors que estan al front de segons quines institucions. Polítiques i judicials. I de fins on arriba la guerra bruta. 

Cas Nadia, ara hem descobert que la gent menteix

Doncs sí, hem descobert això del títol i també hem descobert que hi ha estafadors. I que són molt hàbils, sí. I que enganyen desvalguts mitjans de comunicació que, pobrets, només volien una bonica i tendra història de nena terriblement malalta amb pare demanant ajuda. I aquesta història la volien per burxar en la consciència dels espectadors, augmentar l'audiència i, mentre, escoltar el clinc, clinc, clinc de les monedes entrant a les butxaques a causa de l'augment del share.

Perquè, sí, la solidaritat és un negoci. I per commoure'ns calen històries que ens facin sentir-nos millors. És el senyor que demana diners a la porta del mercat per poder comprar bolquers als seus fills i a qui un dia li compres bolquers i temps després descobreixes que no té fills i que va amb un cotxe de 20 mil euros. Aquest petit estafador, ha fer fer-nos desconfiar de tothom? 

Ara, quan ja tots ho sabem tot, allò dels rellotges i la marihuana inclòs, surt qui es posa "estupendu" i diu que sembla mentida com van creure's la història els mitjans si les explicacions del pare eren inversemblants. A veure, en un país on les cadenes de TV ofereixen hores a vidents (a canvi de diners, naturalment), on s'entrevista gent que diu que cura amb flors de Bach, el reiki, l'homeopatia o el desbloqueig dels xacres, que hi aparegui un pare dient que a la seva filla no li creix el cervell, és una escena d'una normalitat absoluta. Per què no l'hem de creure? I, per què hem de no creure'l?

Sí, sí, la TV menteix. Cada dia diverses vegades. I els diaris. I les ràdios. I vostè. I la seva estimada família. Tots mentim. Per tant, de què ens sorprenem? 

"Oh, és que la TV m'ha enganyat!", clamen alguns. Sí. i possiblement en el cas de la nena no és quan ho han fet més. Potser hi ha més mentides en un informatiu. El que passa és que llavors en diuen "línia editorial"

Justificant una violació

La setmana en que hem discutit sobre el cas de "L'últim tango a París" i si Bertolucci i Marlon Brando van abusar o no de Maria Schneider al moment de gravar la famosa escena de la mantega, als mitjans ha aparegut un cas que posa el pèls de punta. 

La versió digital de La Vanguardia publicava aquesta noticia: 

Doncs bé, a l'apartat dels comentaris dels lectors, un anònim va penjar-hi aquesta opinió:

Senzillament increïble. Aquest individu justifica la violació i ho fa amb uns arguments tan miserables que costa assumir que algú pugui pensar això i que, a més, ho escrigui.

Però això no va ser tot. Quan altres usuaris li van recriminar el despropòsit, aconsegueix el que semblava impossible, caure encara més baix en la seva misèria moral: 

Per suposat, no val la pena rebaixar-se a contestar res del que excreta aquesta escòria social i candidat a violador perquè seria donar-li valor d'argument. Només una reflexió: fa uns mesos va circular un antic gag dels Martes y Trece on feien broma d'una dona apallissada pel seu marit. Era de finals dels anys 80 del segle passat. En aquell moment, allò es va emetre i no va passar res. Cap queixa, cap protesta. Avui, allò no només seria impossible que s'emetés sinó ni que ni tan sols es plantegés com a gag.

Espero que la societat, d'aquí no gaire, i com ha passat en el cas dels maltractaments, hagi canviat prou perquè ningú pensi el que pensa aquest imbècil auto anomenat Frans de Boek. Però també perquè ningú se senti prou "legitimat" per dir-ho en públic. Ni aquest personatge ni la resta de personatges que en el cas Schneider han justificat l'actitud del cèlebre director i del no menys cèlebre actor.

Rafael Vera: Jutge i part

Algun dia a Espanya, algú haurà de donar explicacions sobre els GAL. Potser el moment seria quan ETA anunciï oficialment el que ja és un fet oficiós: la seva desaparició.

Però, si vol que li sigui sincer, dubto molt que això passi. Les explicacions sobre els GAL, vull dir... I més quan aquesta setmana hem assistit a un moment insuperable. Sap què? T5 ha emès una minisèrie sobre aquest grup terrorista escrita per... RAFAEL VERA!!! Sí, sí, el mateix Vera que va ser condemnat per formar part dels GAL. Vaja, com si una sèrie per exculpar a ETA l'escriu Josu Ternera. 

Ha estat un daltabaix televisiu tan important que, les hòsties han caigut des de dos llocs tan diversos com l'ARA i El País:

La informació es desinfla molt ràpid

Sí, cada cop passa més sovint i més ràpid. Fixi's quina bona salut tenia la reforma constitucional diumenge: 

Tanta bona salut que el català estava a punt de rebre un gest. Quin? Bé, el titular no ho explica, però un clatellot també pot ser un gest. El cas és que l'endemà mateix, el gest havia mort. Bé, el gest i la pròpia reforma constitucional:

I és que el temps corre que és una barbaritat...

L'Informe Pisa és com l'EGM: tothom hi guanya

No fa pas tant que quan sentíem a parlar de l'informe Pisa, el primer que ens podia venir al cap era un arquitecte dient que la famosa torre inclinada del mateix nom estava a punt de caure. I no. Resulta que aquest informe té a veure amb la qualitat de l'educació i s'ha convertit en la nova bíblia del tema. 

Quan apareix un dels seus resultats, passa com quan l'Estudi General de Mitjans i les emissores de ràdio, que tothom guanya. Allà és: "som els que més pugem els dies parells de 5 a 6 del matí entre oients que tenen una piga a l'aixella". Aquí és "som la comunitat que més augmenta en relació a la mitjana europea de comunitats on els seus habitants passegen el gos abans i no després de sopar". 

I la gran pregunta és la que es feia la gent de media.cat:

Bé, doncs això...

La foto-oportunitat

El concepte serveix per definir el moment en que algú es fa una foto amb una altra persona més important que aquest algú per mostrar a l'altra gent que aquest algú és tan important que es fa fotos amb gent important. 

El funcionament d'aquestes fotos és com quan algú està en un aeroport esperant el seu equip de futbol favorit i aconsegueix fotografiar-se amb el jugador més important. O sigui, per qui busca la foto és el moment més important de la seva vida i pel futbolista és la foto número 9.831 d'aquell dia, que és el dia posterior al dia en que se'n va fer 8.053 i el posterior al dia en que se va fer-se'n altres 12.119.

La petita diferència és que aquí el famós (o la famosa) accepta per afinitats ideològiques, interessos polítics, acords comercials o, directament, perquè cobra. 

Una cosa important és que, ja que es fa, ha de semblar una foto el més certa possible. Miri's aquesta de Susana Díaz amb Martin Schulz, socialista alemany que fins no fa gaire era president del Parlament Europeu, càrrec que ha abandonat per disputar a Angela Merkel la cancelleria:  

Ni parlen. Ni es miren. I estan situats davant d'una porta. D'emergència. Aquesta foto no és "oportunity" sinó "desproposity". A qui volen enganyar? No cal saber la veritat (que van "pillar" Schulz a corre-cuita i van treure al mig del passadís dues butaquetes i una bandera) per adonar-se de que això no és cap reunió sinó un pim-pam vist i no vist...

El titular més desafortunat de la setmana

I per acabar avui, un d'aquells en que no cal explicar res. Primer la piulada i després la confirmació de que això que creus que no pot ser, és i te'n adones al moment de clicar la noticia...