M'explicava la propietària d'una pastisseria que té mig obrador aturat per estalviar factura de llum, que els proveïdors li pugen els preus cada setmana, que té problemes per servir el producte als clients perquè el cartró venia de la Xina i el transport falla. I, a banda, té la competència de les grans cadenes de tres braços de gitano per cinc euros o quan la qualitat no importa i fer servir productes que justegen fa que després apareguin problemes de salut, al·lèrgies, intoleràncies... Què fa, puja preus? Redueix mides? La supervivència és molt complicada.

La precarització com a model econòmic amenaça amb endur-s'ho tot per davant. Després de la globalitzacio ha arribat la glovolitzacio. Del globus a Glovo. A la primera, la que va convertir la Xina en la fàbrica mundial, se la pot carregar ara la COVID, nascuda precisament en aquell país i escampada al món gràcies a la mateixa globalització que ara està col·lapsant el planeta per culpa la caiguda de la producció que ens està deixant sense subministraments. El cercle d'irònica destrucció perfecte! I la segona podria ser la que es carregarà l'actual sistema. L’autoexplotació il·limitada treballant sense descans per a una plataforma comissionista sense cara, que s'endú el teu marge i que l'únic que fa és proporcionar-te una eina tècnica. Sense cap altre valor afegit. Empreses sense pàtria que no fabriquen, no construeixen, no generen, només subcontracten comandes i paguen impostos vagi vostè a saber on. Companyies que seuen a esperar com tu, petit esclau, els proporciones guanys del 75% per cada servei. L'últim exemple l'explica Israel Merino a El Español i afecta la salut mental.

El negoci es va dir “La lloreria”, un nom que pretenia fer gràcia. Va estar obert dos dies (DOS) al barri de Malasaña de Madrid. En teoria es tractava d'ajudar a persones amb angoixa i depressió, el mal silent dels nostres dies, amb uns quants psicòlegs que, gratuïtament, t'escoltaven i et donaven consell. Realment era una campanya de promoció d'una aplicació que ofereix serveis de psicologia i de la qual no en diré el nom, perquè si volen publicitat jo també tinc les meves tarifes. Alguns treballadors de la cosa li expliquen a Merino el funcionament. El professional ha de donar-se d'alta d'autònoms i pagar la quota corresponent, però també la del Col·legi de psicòlegs i una assegurança de responsabilitat civil. Quan hi entres pagues una mena de fiança i has d’aconseguir que el client aguanti al menys durant quatre sessions. Si no te'n surts, perds els diners. Si fa menys de sis mesos que hi treballes i has aconseguit sis pacients o més i vols marxar has de pagar 500€ per cada un d'ells. Per cada sessió cobres uns 10€ bruts i l'empresa en factura entre 34 i 44. Amb 40 hores a la setmana pots treure uns 950€ nets al mes.

Vam començar amb les cadenes de pa i pastissos a preus rebentats amb sous a la mateixa alçada. Vam seguir amb l'apassionant món dels “riders”, on el millor va ser trobar-li aquest nom que sona modern i engrescador. Bé, i perquè dir-los “explotats sense manies” queda massa llarg. És la societat precària que manté o puja preus pels serveis i baixa els sous. Ara ja -també- al món de la psicologia. Aviat seran els advocats i després la resta. I llavors ja ve la pregunta de sempre: Amb sous de 900€, qui pot pagar un lloguer -ja no dic una hipoteca- i, a més, menjar i viure? I la gran qüestió: En una societat on una gran part de la gent no guanya ni mil euros al mes treballant en empreses que paguen quantitats ridícules en paradisos fiscals digitals, qui cotitzarà per sostenir l'estat del benestar? D'on sortiran les misses de les pensions, la sanitat i l'ensenyament, per citar-ne només tres puntals?

I quan aquesta societat amb cada cop més problemes de salut mental vagi tota ella al psicòleg putejat, resulta que estarà ajudant a inflar la bombolla precaria i si intenta superar la situació amb dolços, s'haurà de fotre un tortell de dos euros elaborat amb vagi vostè a saber què perquè no haurà quedat viva ni una pastisseria. I a sobre aquest diumenge Barça-Madrid i dels d'ells, no conec a ningú. I a la meitat dels nostres, tampoc. Mals temps per la lírica i per a tota la resta.