La vaig conèixer fa molts anys perquè, o bé estava al quiosc, o a la tintoreria, o al bar del costat del mercat prenent un cafè. Primer no sabia que hi feia allà estona i estona, sempre a prop de la porta, però aviat ho vaig entendre. Buscava companyia. Eren llocs de pas i allà, ella que vivia sola i li encantava estar amb gent, podia xerrar amb algú. Quan coincidíem, després de fer-li dos petons i una abraçada, la seva primera pregunta sempre era la mateixa: “¿Nene, eres feliz? ¿Va tot bé amb la xicota?”. I jo sempre li deia “Sí, Paquita. Sí”. “És que ets molt jove i els joves tenéis que ser felices”. Llavors jo li deia que tampoc era tan jove i ella em contestava “Jo sí que tinc anys. I estic molt fotuda”. I deixava anar una riallada.

Quan arribava el final de la primavera, desapareixia. Fins passat l'estiu. Se n'anava al seu poble, “a la caseta que tinc allà”. Sabies que era estiu perquè no trobaves la Paquita a les seves atalaies habituals. Però de vegades desapareixia en ple hivern. “He estat molt malalta, que me llevaron al hospital”, deia quan te la tornaves a trobar. I és que, sí, la Paquita reia, però estava molt delicada de salut.

I quan deia la paraula hospital, la essa i la pe eren com aspirades i amb una pausa al mig, però a la vegada les deia mastegant molt les síl·labes. I és que la seva manera de parlar era molt especial. Una barreja d'andalús del seu poble, Bujalante (Còrdova), català aprés a la vida i les dificultats pròpies de tenir només un pulmó.

I així fins que va venir la pandèmia. Amb tot allò, una de les primeres persones amb qui vaig pensar va ser en ella. Vivia en un quart pis sense ascensor i, a banda dels problemes per respirar, tenia malament la circulació. Vaig preguntar pel barri i em van dir que de tant en tant la veien. No recordo quan va ser, però un dia la vaig retrobar. “Paquita, et dono el meu número de telèfon i si necessites que et vagi a comprar alguna cosa, truca'm. Perquè no pots estar pujant i baixant i carregant pes”. I aquí la vaig cagar, perquè no vaig entendre que mai em trucaria. Per a ella, sortir al carrer ho era tot. I més quan tothom va haver-se de quedar tancat a casa. Així doncs, al següent retrobament li vaig demanar el seu telèfon. D'aquesta manera era jo qui la podria trucar a veure si tot estava en ordre. Em va donar una targeta de visita d'aquelles de tota la vida. Amb el seu número de mòbil, l'adreça d'aquí i la del poble. Perfecte. Com que tots vam canviar horaris i rutines, de tant en tant la trucava i així anava sabent que seguia fent la seva vida. Un dels dies que la vaig tornar a trobar li vaig preguntar si tenia algun d'aquests serveis de medalla, per si queia a casa seva poder avisar algú. Em va explicar que mai tancava la porta del pis, per si de cas.

Total, que entre una cosa i una altra de les noves restriccions, li vaig perdre novament la pista. Però vaig saber que era al poble. Quan va tornar em va dir que cada cop li era més pesat anar-hi, però que aviat hi tornaria. I així ens vam seguir trobant fins, més o menys, febrer de l'any passat. Seguíem en pandèmia, amb aquells horaris tan estranys i ella va tornar a desaparèixer. Però vaig pensar que, efectivament, era al poble. Quan va venir el bon temps i vam recuperar una miqueta la vida, seguia sense trobar-me-la. Vaig preguntar i em van dir que, efectivament, creien que estava al poble. Va passar l'estiu i vaig seguir sense veure-la. Seguia allà o havia tornat? Vaig trucar-la diverses vegades al mòbil i res. I al fix d'aquí tampoc. Sí, devia ser a Bujalante, que no hi havia tant de risc com aquí. I el mòbil? Per què no responia? Potser se li havia espatllat. O no el mirava. O jo què sé. Però no les tenia totes. I vaig començar a preguntar. Ningú en sabia res. Fins que aquesta setmana he sabut que la Paquita va morir. Ara fa... UN ANY! Aquí. A casa seva. Una veïna que més o menys la controlava no l'havia vist aquell dia, va anar a veure què, i com que la porta sempre era oberta, va entrar. Se la va trobar al llit, com si hagués intentat aixecar-se i ja no hagués pogut.

Fa dies que penso en com devia ser el seu enterrament. Hi va anar algú? L'hi van dur alguna flor? A la cerimònia, algú va plorar per ella? Què ha passat amb les seves coses, les seves fotos, tot allò que va ser la seva vida? Algú se n'ha fet càrrec o va arribar una empresa de buidar pisos i tot va acabar al contenidor? Diuen que vivim mentre algú ens recorda. I, esclar, la pregunta és: algú se'n recorda de la Paquita?