Tots (i totes) tenim una ideologia. Per tant, qualsevol testimoni que declari en qualsevol judici també la té. I això no impedeix que digui la veritat. I, com que tots tenim dret a manifestar públicament la nostra ideologia, quan declarem en un judici, si algú busca a la xarxa és molt senzill que descobreixi la nostra opinió sobre moltes qüestions. I això no invalida el nostre testimoni. El problema és si decidim mentir motivats per la nostra ideologia o per perjudicar un tercer. En aquest cas estarem cometent un delicte de perjuri, però ho estarem fent com a ciutadà (o ciutadana) que es representa a si mateix i serà la nostra responsabilitat personal.
És molt diferent quan qui declara és un servidor públic i ho fa en relació a la seva responsabilitat professional i no en qualitat de ciutadà. Per tant, té una ideologia (com tothom), però no la pot manifestar com a particular perquè en aquell moment representa el comú. I si menteix per raó d'ideologia o per perjudicar terceres persones contràries a la seva ideologia, comet perjuri però, sobretot, traeix la confiança que la societat l'hi ha dipositat. I això és delicte i, a més, deslleialtat.
Aquest preàmbul ve a tomb de la declaració d'avui al Suprem de la secretària del jutjat número 13 de BCN, que és l'indret on “contigo empezó todo”. Ella va ser la representant judicial en l'escorcoll de la Guàrdia Civil a la conselleria d'Economia i ella és un dels principals testimonis de la fiscalia per demostrar la violència d'aquell dia. I aquest matí ha explicat amb tot detall el que va viure aquell dia.
I ha dit que va sentir por. I si ella ho diu, l'hem de creure. Sense cap mena de dubte. Va ser el seu sentiment i ningú pot criticar-lo ni assegurar quina seria la seva reacció en aquella situació. Aquell dia ella va tenir unes percepcions que nosaltres mai no podrem tenir perquè no hi érem, per tant són intransferibles, absolutament respectables i, per tant, certes. Però afirmar que des de dins del la Conselleria li va venir des del carrer “El murmullo típico del tumulto” és un detall que grinyola molt perquè el tumult és, precisament, un dels grans temes d'aquest judici per una de les parts, la que acusa.
Tumult és el que justifica la presó provisional dels nou acusats engarjolats des de fa més d'un any i és el que sosté la duresa de la instrucció de Llarena. Tumult o no tumult ho canvia tot. Tumult és la línia argumental bàsica de l'acusació. Que ella parli de tumult i relacionat amb amb un murmuri sona a intent d'intentar reforçar davant del tribunal la tesi de la fiscalia.
I que precisament ella, que com a particular ha manifestat públicament una ideologia absolutament oposada a la dels acusats, quan actua en qualitat de funcionari públic exercint les seves funcions parli de tumult i l'adjudiqui a un murmuri que li venia del carrer... què vol que li digui... sobta. Perquè considerar que un cert murmuri és típic o no d'un tumult implica que el testimoni ha estat en diversos tumults i pot distingir pel tipus de murmuri quan ho és i quan no. I em temo que aquest no és el cas perquè no consta que aquesta senyora hagi estat en gaires tumults.
Com també sobta l'interès per citar repetidament dos noms que també són claus en la construcció de l'acusació: Carme Forcadell i la intendent Teresa Laplana, tot i que ella és en una altra causa. Fins ara cap testimoni les havia esmentat per iniciativa pròpia i sorprèn l'interès d'aquest testimoni en anar repetint una vegada i una altra els seus noms, sense venir a tomb. Sobretot en el cas de Carme Forcadell, de qui deia que havia sentit la seva veu al mig del tumult i ha quedat totalment acreditat que la veu era de la diputada d'Esquerra Raquel Sans (que no, no és la presentadora del TN).
Però segurament aquestes observacions que volia compartir amb vostè són fruit de la meva malèvola imaginació. Com ho és que el relat de la testimoni, ple de valoracions personals, no ha estat aturat en cap moment pel jutge Marchena, com ahir tampoc van ser aturades les disquisicions del senyor Pérez de los Cobos. El que passa és que això últim no ho dic jo sinó que m'ho va dir un exjutge amb qui vaig seguir la sessió. I ell si que en sap.