Al mig del debat sobre si l'estat de les platges després que la ciutadania hi vagi a celebrar la revetlla demostra que som una societat porcament incívica, insolidària i egoista amb l'espai aliè, arriba a les nostres pantalles “La imatge de com queda la sorra en el fons és una metàfora sobre com funciona per alguns la política”. Dos exemples ho confirmen.

Javier Nart, eurodiputat de Ciutadans. Avui ha descobert que ell i el seu partit no estan d'acord en l'estratègia. I en algunes cosetes més. Té tot el dret. Només faltaria. Sorprèn que no se'n hagi adonat fins avui, però ja se sap que l'interessat sempre és l'últim a saber-ho. Es veu que s'ha llevat, ha mirat per la finestra i ha exclamat: “Això nostre ja no és el que era”. I ha anunciat que dimiteix com a membre de l'executiva del partit. Ara bé, conserva l'escó d'eurodiputat obtingut tan recentment que ni n'ha pres possessió.

O sigui, mantindrà durant cinc anys un seient que ha guanyat anant en una llista amb les sigles d'un partit que ja no és el seu perquè ell ho ha decidit així. I cobrarà el sou corresponent. I no haurà de donar explicacions a ningú. Ni tan sols a si mateix. I s'estarà allà fins als 77 anys!

El mateix dia que un altre destacat membre de Ciutadans, Toni Roldán, s'ha adonat del mateix que Nart i també ha decidit plegar. Però Roldán plega de veritat i no només una miqueta. Ell deixa l'escó de diputat al Congrés. No està d'acord amb la situació i ho deixa. No fa com Nart, que diu que no hi està d'acord i es queda assegut a l'escó esperant que passin els dies. Roldán és la prova que demostra com es fan les coses quan no estàs d'acord amb les coses.

Aplicat a la moda aquesta d’anar a passar la revetlla a la platja i deixar-ho tot fet una merda, Roldán seria la família que hi va carregada amb quilos de menjar i beguda, menja i beu i quan considera que ja en té prou agafa una bossa buida, hi diposita totes les restes generades i les llança a un contenidor.

En canvi Nart seria la família que va carregada amb quilos de material, ho endrapen tot, s'ho mamen tot, i quan toca marxar, deixen les restes allà mateix pensant que ja vindrà algú a netejar-ho. I aquest algú, naturalment, no són ells. I si l'endemà la merda ofega a qui vingui a la platja, és el seu problema perquè els Nart ja no seran allà. Als Narts de torn els llepa un peu i part de l'altre la resta de la humanitat. Que els bombin molt perquè la qüestió és jo, jo, jo i jo. I finalment jo.

I el més sensacional de la metàfora és que costa d'entendre com és possible que les mateixes persones que fan el viatge d'anada a la platja arrossegant quilos de material no siguin capaços de carregar els envasos i els recipients buits de tornada. Al menys fins un lloc on dipositar-los. Coi, si pesen menys!

Bé, i qui diu viatge d'anada i tornada a la platja diu a l'escó que, com la platja, és de tots. En aquest cas de tots els que han votat el partit, no a tu.