Quan dues persones, dues empreses o dos partits polítics es volen posar d'acord, es posen d'acord. És un pim i un pam. I llestos. Ara bé, si no volen, és impossible. Per molt que no tinguin cap altra opció que pactar i que ho facin encara que sigui sense voler. És el famós fenomen de la biodramina. Agafen la perdiu, la maregen, la remaregen, la centrifuguen, la sacsegen i la remenen com si fos un Dry Martini que James Bond mai es demanaria per caòtic i, finalment, la pugen al Pedraforca, la fiquen en una bota de fusta i la deixen anar muntanya avall. I quan la perdiu ja ha tret fins i tot la primera llet que va mamar, cosa que té molt de mèrit perquè les perdius no mamen, llavors li xuten biodramines en vena i tots dos s'exclamen: “Ui, pobre perdiu! Crec que s'ha marejat i no es recupera gaire. Ei, però és culpa dels altres, eh”. I viceversa.

Vuitanta dies després de començar a negociar, estem com la cançó de la sèrie de dibuixos animats de Willy Fog (és la part boomer d'aquest article). “Son ochenta días, son, ochenta nada más, para dar la vuelta al mundo”. Però aquí el que dóna la volta al món són els retrets. De totes les varietats, mides i colors. El catàleg no té final.

Els uns diuen: “No hi ha acord per culpa dels altres, que han trencat les negociacions quan estàvem a punt d'arribar a un acord en aquest escenari que s'obria després de les darreres reunions en que s'havia avançat en un marc de relació estable. No entenem el canvi d'estratègia ni a que obeeix un cop de timó que rebenta la feina feta fins aquest moment. Per tant, nosaltres no ens aixequem de la taula i seguirem negociant perquè creiem en l'acord. Tot i que en l'altra part hi falta concreció. Volem fer les coses bé perquè volem un govern fort amb un full de ruta clar i fruit d’un acord sòlid i durador en el temps que sigui un punt d'inflexió, ja que la ciutadania no entendria una altra cosa. Cal desencallar la negociació que bloquegen els altres i, a pesar de que la situació és complicada, és necessari deixar de crear aquesta confusió que genera una estratègia hieràtica que ens aboca al florolisme del klamderos proskolsters amb una perdoratzió rumsbústica que ferderali el membusto”. I es queden tan amples.

I els altres els responen amb els mateixos arguments però canviant l'ordre de les paraules perquè sembli que en són uns altres. Això sí, a l'hora de construir el relat que no hi faltin mai les següents frases màgiques: “posarem sobre la taula”, “full de ruta”, “la ciutadania no entendria”, “punt d'inflexió” i “un escenari”. Total, que aquests dos eren els que havien de governar junts. I resulta que quan la perdiu els veu, des de Raticulín estant, fuig d'ells a una velocitat que al seu costat Usain Bolt amb un coet al cul és una vinyala sortint a passejar el dia de la festa major dels cargols. Perquè és que, pobreta meva, ja no pot assumir més mareig. La perdiu. Bé, i la vinyala.

Per tant, que fotin el que vulguin. I quan ho tinguin fet, que ens avisin. Però, sisplau, res de repetir eleccions. La cosa no està com per anar jugant a la ruleta russa. Ni amb la seva credibilitat ni amb la paciència de la gent. O sigui, la nostra. Però, sobretot, perquè no és la gent qui s'equivoca. Qui s'equivoca és qui no es posa d'acord.