Passadissos del Parlament durant el debat de la Moció de Censura. Comentant amb una diputada no indepe d'una manera distesa la situació que vivim i la que vindrà, en un moment donat em deixa anar: “nosaltres, els partits espanyolistes...”. O sigui, no va dir “nosaltres els constitucionalistes”. No, no, va dir “espanyolistes”. Un servidor va posar la cara de pòquer número 4.794 i de seguida va pensar: “Guaita, ja tinc una altra imatge per afegir a les altres quatre amb els eslògans electorals”.

“Imatge per afegir a les altres quatre amb els eslògans electorals?”, es pregunta ara vostè. Sí, perquè sumem aquest lapsus del subconscient a quatre imatges sortides del conscient més absolut perquè no són cap lapsus. Al contrari.

Amb tot vostè (de si mateix), la realitat. Ah, i amb posterior sorpresa:

I no, la sorpresa no és la que ha tingut vostè si encara no els havia vist o no els havia vist juntets, cosa que així de sobte impacta una miqueta. No, la sorpresa consisteix en que ara mateix li proposo un concurs. Sorpresa, esclar. Malauradament sense premi perquè sóc un ajuntalletres molt humil. A punt? Sí? Molt bé, doncs ha d'endevinar quina paraula surt en els quatre cartells i quina bandera hi surt en tres d'ells. Què hi pinta el formatge i el pernil al cartell del PP, ho deixem per un altre dia.  

Efectivament, la paraula España és a can PSOE, España és a can PP i amb la bandera corresponent al logo del partit, España i bandera (discreta) són a VOX i un España immens formant part d'una bandera espanyola integrada en l'eslògan és a Ciudadanos. Per tant, aquí tenim l'evidència que quatre partits espanyolistes usen frases que inclouen un evident nacionalisme espanyol.

I això és dolent? Nooor! És criticable? Tampoc! El problema és ser un nacionalista de pedra picada, negar-ho, dir que els nacionalistes són els altres i acusar el nacionalisme de ser un invent del dimoni. Hooooome! Per l’amort de Déu del cel... Que fer això és una trampa molt grossa!

Ara bé, no val la pena perdre ni una sola dècima de segon en aquesta qüestió. El discurs dels nacionalistes espanyols declarant-se no-nacionalistes està completament instal·lat i mai reconeixeran el seu nacionalisme perquè seria tant com autocondemnar-se a ser el que ells diuen dels altres. I això mai. Ni autocrítica ni negociació de res. Això és pels tous, pels fluixos.

Perquè, com va dir Jaime Mayor Oreja preguntat pel tema: “Yo no soy nacionalista español. Yo soy español”. Pues nada, buen hombre, un abrazo cordial y en cadena. No-nacionalista, per suposat.