És la pregunta de moda: “Què passarà?”. I la resposta més sincera que puc oferir-li no pot ser cap altra que aquesta: “Doncs miri, ni idea”. Perquè especular és gratis total i tothom pot atrevir-se a suposar coses, però si som sincers ningú sap què pot passar realment. I quan uso el concepte “passar”, vostè ja m'entén, oi? Ara bé, segur que passaran coses. I aquestes coses tindran conseqüències. I li diré més, si no passa res (de res), ja estarà passant alguna cosa. I també tindrà conseqüències.

L'Estat paral·lel fa temps que treballa per controlar el carrer perquè creu que és el lloc on succeirà tot. D'aquí neixen els casos Tamara i Adrià, una estratègia consistent en usar arbitràriament tot el pes d'una llei tunejada per esclafar dues persones individuals i que això servís d'avís i de lliçó per a la resta. Resultat? Manifestar-se, protestar i oposar-se ara és considerat un crim gravíssim que pot acabar amb una acusació de terrorisme. Perquè el gran delicte de Tamara Carrasco i d'Adrià Carrasco va ser manifestar-se. I punt i final. No hi havia més.

Però en aquesta Espanya tan erdoganmica que ens ha quedat, manifestar-se és ETA. Bé, quan es manifesta segons qui, naturalment.

Però realment, la gent té por? Han aconseguit acollonir a l'independentisme? La gent renunciarà a sortir al carrer? Hi ha gent disposada a anar a la presó? Doncs pregunti-ho, pregunti-ho. Sobretot a gent d'una certa edat. I potser s'endú una sorpresa. Perquè molts (i moltes) dels que et pregunten què passarà t'acaben donant ells la resposta a tu. I fan cara de dir-la molt convençuts. O potser només sigui una ràbia que es veurà calmada per allò tan català del seny i el tortellet després de missa d'onze.

Fa dies que a l'ambient s'hi ensuma aquella calma que precedeix la tempesta. Com quan mires l'horitzó i veus que s'acosten uns núvols d'un negre més negre que el negre normal. Uns núvols que escupen tants llamps a la vegada que t'acaba arribant el so llunyà d'una simfonia de trons cavalcats els uns amb els altres. I mentre, on ets tu els ocells han callat, hi ha un silenci estrany i hi fa aquell airet inquietant que ni és ben bé un airet. Com una bufada al clatell que no saps d'on surt i que és tan inquietant que et fa arronsar les espatlles.

I potser la millor manera d'explicar això indefinit que ens sobrevola és amb un exemple-anècdota menor, però que diu molt. Des de fa dies, desenes de persones es baixen cada dia dues aplicacions de missatgeria que tenen fama de ser molt segures i força invulnerables: telegram i, sobretot, signal. Per què ho fan? Bé, doncs és una reacció a aquesta olor indeterminada que la gent flaira a l'ambient.

Això vol dir que es prepara res? No necessàriament. Però tampoc hi havien d'haver urnes i van aparèixer. I tampoc s'hauria d'haver pogut votar perquè els servidors informàtics estaven controlats i posteriorment van ser atacats i van acabar votant més de dos milions i mig de persones.

Perquè de vegades les tempestes més terribles giren a última hora per un canvi sobtat del vent, però de vegades toquen de ple. I llavors l'aigua s'ho endú tot pel davant. I la culpa és del que ha generat la tempesta.