Va passar a les eleccions dels EUA, votant a Trump. A les franceses votant Le Pen. I ara els experts han detectat que passa el mateix a les eleccions britàniques. El fenomen, així com per resumir-lo, podria titular-se: “Els obrers ara voten les dretes” (i demano perdó a qui es pugui ofendre perquè he usat la paraula “obrer”, que s'utilitza tan poc que sembla un insult). Total, que a les zones industrials de la Gran Bretanya que pateixen la crisi econòmica endèmica ara ja no es vota laborista.

Milers d'obrers de tot el món que són a l'atur saben que el lloc de treball que ocupaven no el recuperaran mai més. O bé la seva feina ara la fa una màquina que treballa perfecte les 24 hores del dia dels 365 dies l'any, o bé la seva indústria de tota la vida ara està instal·lada en un país llunyà on paguen salaris de misèria per al nivell de vida d'aquí, però que allà són de luxe. Per tant, hi ha milers de persones que saben que no tenen futur.

I resulta que aquests milers d'obrers que durant anys han buscat respostes i solucions en “els seus”, els partits i sindicats d'esquerres, s'han trobat que “els seus” prou feina tenien a buscar solucions per a si mateixos, per la seva pròpia crisi d'identitat, de model i de resposta a una realitat que els superava.

La classe obrera, minoritària, havia vist sempre els partits d'esquerres com el somni, la utopia que els trauria de la misèria. Quan les classes mitjanes urbanes van apuntar-se a la il·lusió col·lectiva i les esquerres van aconseguir el poder, va arribar la realitat. El somni no era possible, tal com havia estat imaginat. La globalització i les bombolles especulatives van tapar la crisi de model, però quan va esclatar tot, va arribar una profunda crisi econòmica barrejada amb una altra realitat en forma de revolució digital encara més bèstia que la revolució industrial que va canviar diligències per trens de vapor.

I ara resulta que qui ofereix un món il·lusionant als obrers desenganyats per la realitat són els populismes de dretes. I és així com als barris antigament comunistes de França ara hi voten Front Nacional, a les zones deprimides dels Estats Units més industrials hi voten Trump i a les zones més antithatcheristes de la Gran Bretanya ara opten per la conservadora May.

I en alguns casos amb un afegit social encara més inesperat: el component racista d'aquest vot. L'esquerra, que ha intentat fer polítiques integradores amb la immigració, es troba que l'antiga classe obrera hi està en contra i que això encara els motiva més a votar per la dreta xenòfoba. I això ho tenim també ben a prop de casa. Els barris exsociates i expsuqueros del Barcelonès Nord, per exemple, ara voten al García Albiol que els diu que “netejarà Badalona”.   

O sigui, a mitjans del segle XXI ens trobem amb uns obrers que mai més ho seran perquè no tenen cap possibilitat d'encaixar al món laboral que els ha expulsat i que resulta que confien el seu futur al populisme racista i xenòfob de dretes perquè l'esquerra no té cap projecte per oferir-los.

Un món realment complicat, no troba?