¿Podem posar la mà al foc assegurant que Pablo Iglesias no tornarà a la política? No. Com no hem de fer-ho tampoc amb Albert Rivera, per exemple. Per què? Perquè mai se sap i si no volem acabar com Joana d'Arc, evitem qualsevol risc, no? ¿Pot ser que Iglesias hagi anat de candidat a Madrid per poder marxar d'una manera elegant buscant una excusa que no tindria si hagués plegat directament com a vicepresident de Sánchez? Doncs miri, sí, és probable que hagi optat per un aterratge suau ja que marxant des del Gobierno hauria hagut de donar unes explicacions i unes excuses que ara no li han calgut. Venia a salvar un partit al que les enquestes li donaven zero diputats i ha millorat resultats, però ell diu que això és un fracàs i, si ell ho diu, no se li pot discutir. Marxa i llestos.

I, sí, també és probable que pensés que Iñigo Errejón acceptaria aquella oferta que li va fer consistent en: “Jo arribo, tu t'apartes i anem junts, però tu sempre darrera meu”. El que no entenc és com és que va pensar, si és que va arribar a pensar-ho seriosament, que Errejón acceptaria. Però tot això no invalida el que probablement és el motiu cabdal per haver pres la decisió. I és que Pablo Iglesias i la seva família han patit una campanya d'assetjament com no s'havia vist fins avui.

Als polítics els entra en el sou ser insultats, ridiculitzats i humiliats diàriament diverses vegades. És descripció, no defensa d'aquestes pràctiques. Però a Pablo Iglesias i a la seva família més pròxima els han estat assetjant a casa seva durant setmanes. I s'ha assetjat als seus pares i a diverses persones del seu entorn. Sobre ell s'ha mentit, s'ha manipulat i s'han inventat històries increïbles i han passat coses i hi ha hagut situacions que si algun dia se saben, més d'un haurà de recollir la mandíbula del terra perquè són absolutament marcianes. Per tant, és humanament comprensible que hagi dit prou i que ja s'ho faran.

La ultradreta ha aconseguit el seu objectiu i l'enemic número 1, per fi, ha estat apartat de la vida pública. L'han empès fora de l'espai públic. Se li va decretar la mort civil i no han parat fins que ha complert la pena. Ei, però voluntàriament, eh! Ells, pobrets, no han fet res de dolent. Pablo Iglesias ha estat com un llaç groc més. Aquí diversos grups amb una organització, una preparació, una jerarquització i una violència gestual que demostraven no ser venerables veïns amoïnats no van parar fins eliminar tots els llaços grocs dels carrers. Ara amb Iglesias han actuat igual. “A por ellos” i “a por él”. Tu no tens dret a existir, a ser-hi, per tant, no parem fins fer-te fora. Eliminat. Esborrat. Anul·lat. Extingit. I com que això els passa a colpistes i  comunistes, la massa calla. Per por a rebre però, sobretot, perquè ells no són ni colpistes ni comunistes. Perquè ara la llibertat és poder prendre canyes en una terrassa i ja no és poder tenir dret a penjar un llaç groc. En aquest moment la llibertat és divertir-se amb els amics després d'una pretesa dura jornada de treball i ja no consisteix en reunir-se per protestar davant d'una injustícia i usar l'espai públic, que és de tots, per poder expressar-la. No, no, la dictadura de la intolerància totalitària no permet cap expressió que ofengui el que una minoria considera que ofèn a tothom. Són els guardians de la (seva) llei i l'inestimable silenci còmplice dels equidistants oficials.