“No hi haurà rescat”, “Els espanyols no pagaran ni un euro”, “Els espanyols no hi posarem ni un euro dels nostres impostos”. Ho vam sentir de boca de l’exministra de Fomento Ana Pastor (PP) l'any 2013. Parlava de les famoses nou autopistes en fallida i que l'Estat va rescatar. Doncs bé, de moment el cost que no ens havia de costar res ja ha estat de mil milions d'euros. I aquest any en pagarem 600 més. La previsió és que la xifra final sigui d'entre 3.300 i 4.500 milions d'euros.

Són uns diners que, tal com ens temíem, acabarem pagant vostè i jo i que cobraran els fons d'inversió que van comprar-li a bancs i caixes (a un preu de “en li-qui-da-si-ó”) el deute corresponent als crèdits demanats per finançar les obres i que les constructores d'aquelles infraestructures no van poder afrontar perquè resulta que ningú passava per unes autopistes de peatge que estaven buides ja que just al costat tenien una alternativa gratuïta. Quines coses oi? Qui podia imaginar-ho? De la mateixa manera que qui podia imaginar que fossin deficitaris tots aquells AVE que unien res i la buidor, oi? Però vostè i jo i Bárcenas sabem per què les constructores van fer tanta obra pública, oi?

El negoci d'aquelles autopistes el van fer constructores i concessionàries que van finançar l'obra a canvi de la promesa de llargues concessions d'explotació dels peatges. I si la cosa no funcionava, l'Estat es comprometia a pagar-los la inversió fallida. En anglès en diuen un win-win i en català en diem un Joan Serra-Perot Rocaguinarda-Tallaferro-Joan de Serrallonga-Curro Jiménez. I en això estem, escolti, pagant la broma aquesta. Però, i què va passar amb les caixes, la majoria amb gestió pública? Doncs que van petar. I les vam haver de rescatar amb la bonica xifra de 64 mil milions d'euros. Però no patíssim pas, eh! “La reestructuració bancària es fa amb un objectiu bàsic i fonamental: que no costi un euro al contribuent”. Ho va dir Soraya Sáenz de Santamaría el 31 d'agost del 2012 a la sala de premsa del Palau de la Moncloa.

Nou anys i mig després, justament ahir dimarts, el Consell de Ministres va aprovar un Reial Decret pel qual l'Estat passa a controlar la Societat de Gestió d'Actius procedents de la Reestructuració Bancària (SAREB), també coneguda com el “banc dolent” i que va ser el lloc on les entitats rescatades van dipositar els seus “actius tòxics”. Vaja, una manera fina i elegant d'anomenar a immenses merdes com sòl comprat a preu d'or i sense cap valor, edificis a mig construir enmig del no-res, crèdits impossibles de cobrar o habitatges amb una probabilitat de ser venuts molt menor que la de col·locar Umtití. La idea era que aquesta entitat donés valor a aquesta morralla per poder vendre-la i recuperar els diners. Era la idea, sí.

I, què implica la maniobra aquesta d'ahir? Doncs que ens mengem 35 mil milions d'euros de deute del banc dolent, que s'afegeixen als 55 mil del rescat que el Banc d'Espanya dona per perduts. Servidor és de lletres, però crec saber sumar i em surt una xifra final de 90 mil milions d'euros (de moment). BINGO! Han cantat bingo! Algun bingo més? Siiiiiiiiiiiiiiiií!

L'Estat demanarà una ampliació de crèdit de 638 milions d'euros per poder pagar als bancs els 1.351 milions més interessos amb què aquests van finançar el famós projecte Castor i que el Tribunal Suprem va dir en una sentència que els hi hem de tornar, pobrets. Conclusió? Aquí tothom “inverteix”. Si els surt bé, cobren ells. I si els surt malament, paguem nosaltres. Això sí, que quedi clar que res no ens costarà un euro i que només les autopistes, el banc dolent i el Castor seran uns 96 mil milions d'euros (NORANTA-SIS MIL MILIONS D'EUROS).