Doncs no, en aquest país nostre -tan bonic ell- no es pot criticar que a una societat, invocant la llibertat -sense especificar que s'entén exactament per “llibertat”-, tant li foti que morin mil, o deu mil, o cinquanta mil persones més de les que haurien de morir durant una pandèmia. Llibertat o comunisme i canyes ben tirades tapant els morts que saturen els tanatoris. I, partint d'aquesta pintoresca manera d'entendre el món, esclar, tampoc no es pot dir que si actuen així amb les morts, com no vol que perdonin la corrupció i derivin el debat Casado-Ayuso a discutir dels cacauets, cosa que aboca aquesta societat a l'abisme moral. Bé, a veure, sempre que la corrupció sigui dels teus. Aquesta és justifica sempre. I quan la denuncies, la resposta és el “i tu més” adreçat als altres. Perquè els corruptes sempre són els altres.

I aquí tampoc es pot dir que costa molt d'entendre -però molt- això de les llicències per edat existents al Parlament. Ni que és una mesura absolutament intolerable, perquè és que si ho dius hi ha gent que s’enfada molt. Ei, però molt, eh! I tampoc es pot dir que encara s'entén menys que, un cop es fa pública una cosa que tots sabien, tots acceptaven i tothom callava, el personal del Parlament, en comptes de deixar-ho córrer i tirar-hi sorra a les brases, ara estudiï accions legals contra la decisió de revocar aquestes llicències. Ni que es faci amb l'argument que fer-ho “transforma en paper mullat el principi de negociació col·lectiva i el dret de la llibertat sindical”. Escolti, estar cobrant tres anys sense anar a treballar -compte, que primer n'eren cinc-, per molt que uns quants s'indignin, no té res a veure amb la negociació col·lectiva ni amb cap dret a cap llibertat sindical sinó que té un nom que comença per “ba” i acaba per “rra”. Però, com li comentava, això no es pot dir.

Com tampoc no es pot dir res d'aquesta incomprensible vaga de professors anunciada avui. La pandèmia ha mostrat quins són els sectors realment bàsics per la societat en els moments més complicats. I tots han estat on calia. Començant pel personal mèdic i acabant pels transportistes, passant pel personal de les botigues d'alimentació. Mentre, altres eren a casa. Després, quan es va considerar oportú, van tornar a les aules a exercir la seva fonamental tasca social. I van aconseguir que el sistema funcionés. Perquè era molt important que fos així. Però els principals sindicats del sector educatiu no han convocat vaga en protesta per la poca informació, la improvisació o pel lògic descontrol patit durant aquests dos anys, no. Ni tampoc per la imposició del 25% de castellà espanyol, cosa que implica una ingerència político-judicial a les aules. La convoquen ara perquè resulta que el curs s’avança quatre dies i diuen que això no els permetrà preparar el curs. Però, ¿no havíem quedat que els dos mesos i mig de vacances escolars no eren de vacances del professorat perquè durant aquest temps preparaven el curs següent?

I, finalment, tampoc es pot dir que és sorprenent que quan parles dels privilegis d'alguns apareguin els purs de la cosa dient que el que vols és treure'ls drets legítims. No perdoni, els drets són una cosa i els privilegis són una altra de molt diferent i són molt poc solidaris en una societat que pretén ser justa i igualitària. Total, que com que tot això no es pot dir, no ho direm. No fos cas que a qui ho digués l'amenacessin amb querelles, s'enviessin anònims a la seva família o se l'insultés o se'l difamés més de l'habitual. Per tant, parlarem del temps. Què, avui semblava primavera, oi? I miri que encara som a mitjans de febrer... I continua sense ploure!