I allà estava ella. La piulada, vull dir. Quina? Hooome (I dooona)! Una que ho té tot. I més. Aquesta:
Davant d'aquesta meravella m'ha passat com quan tens davant un plat de fricandó, que no saps per on començar. Què faig, agafo un moixernó per apreciar la potència del plat? Millor un trosset de carn que se'm desfaci a la boca? Hi suco pa, ja d'entrada, per quedar-me amb tots els gustos?
El Chiringuito és un espectacle que parla de futbol, molt ben ideat i conduït per en Josep Pedrerol. L'anomenat esport rei adreçat a les masses, i cada cop més la política, es basa en crear antagònics i alimentar-los amb continguts que refermen el hooliganisme propi i augmenten el rebuig cap a l'altre, que passa a ser l'enemic a qui odiar. Pedrerol, amb molts anys d'ofici, tenia un programa perdut, en un canal perdut de la galàxia TDT, a una hora impossible. I sabia que l'única manera de brillar era que parlessin d'ell. I ho ha aconseguit. I per què parlin de tu has de fotre-la grossa sense descans. En diuen “ser polèmic”. Fent veure que es pren molt seriosament el que està dient, envia uns dards perfectament dissenyats per provocar reaccions i el millor és que els deixa anar sense que se li escapi el riure ni res.
La piulada que ens ocupa està tan ben pensada. Però tant! Els missatges que estan enviant al públic més addicte del programa, que forma part d'un target molt determinat, són diversos: “fixa't els de l’Athletic si són malvats que parlen en una llengua estranya per enganyar”, “normalment els euskalduns entre ells parlen espanyol, però quan hi ha gent de fora canvien d'idioma per confondre, despistar i, sobretot, molestar”, “la gent no parla la seva llengua perquè és la llengua en que s’expressen sinó perquè no els entenguin i així poden estar tot el dia criticant i insultant als altres”, i el més subtil de tots: “què hi fot un negre parlant en euskera?”.
Es tracta d’usar el mateix imaginari que, en el cas del català, genera aquelles reaccions tan clàssiques com el tortellet del diumenge: “¿Ah, pero al perro le hablais en catalán?” o al principi del doblatge de pel·lícules en la nostra llengua allò del “Es ridiculo que Tarzán hable en catalán”. I el més interessant és que continua funcionant, tal i com hem comprovat aquesta mateixa setmana durant el debat electoral de TVE.
És aquest món monolingüe que rebutja radicalment les llengües dels altres des d'una posició supremacista i que es defensa de la pròpia ignorància buscant obscures intencions ocultes on existeix, senzillament, el fet tan natural d'expressar-te en la teva llengua. I per això la piulada fa diana. Doble. Estimula els baixos instints dels propis, que es refermaran en la seva convicció difonent el missatge (ho veus, quina gentussa, parlant en euskera!), i també busca generar la perplexitat dels contraris, que la difondran precisament per l'efecte oposat (ho veus, quina gentussa, no entenen que parlem en Euskera!).
Fa anys que el futbol funciona així i és el que el manté viu. El preocupant és que ara la política usa la mateixa estratègia. I aquí els efectes són terribles. Perquè els governs decideixen sobre les nostres vides. I la dels nostres.