Ara mateix es fa molt difícil saber fins on arribarà l'última baralla en que Esquerra i Junts (i viceversa) s’han cantat allò de “Devuélveme el rosario de mi madre y quédate con todo lo demás. Lo tuyo te lo envío cualquier tarde. No quiero que me veas nunca más”. Llàstima que els boleros han desaparegut de l'espai públic perquè la relació entre els dos grans partits indepes dóna per fer un festival temàtic on hi actuarien Love of Lesbian, La Casa Azul, Stay Homas, Oques Grasses, Maria Arnal i Marcel Bagés, Amics de les Arts, Zoo, Judit Neddermann, El Petit de Cal Eril... Vaja, on hi actuarien tots els que actuen a tots els festivals.

Els retrets més recents de tots els que es fan i es desfan entre els dos partits; o sigui, la tongada que comença dijous passat; ¿van de veres o continuen sent el tradicional tacticisme gallinaci? (mmmm, com m’agrada haver pogut col·locar “gallinaci” en una peça sobre actualitat política. A veure si puc colar-hi “tret al peu”). Vull dir, ¿és un moviment de peó per peó i algun alfil despistat, o aquest cop van a pel rei? Perquè si van a l'escac, en la següent pantalla que es posa sobre la taula el remei serà pitjor que la malaltia (veu, l'he despitat amb el “tret al peu” i li he col·locat “següent pantalla” i “posar sobre la taula” en la mateixa frase. Vostè vagi badant i ja s'ho trobarà). Però, mirem-nos els tres escenaris possibles (tooooma, ara li he colat “escenaris”)

Escenari 1: Suposem que això d'ara continua sent el tradicional tacticisme llufil, consistent -com el seu propi nom indica- en que la llufa se la quedi l'altre. “Jo dic que sóc jo qui volia negociar i tu qui no volia, però realment sóc jo qui no vol negociar, però vull fer veure que ets tu” perquè, depenent de quin dels dos partits parla, o bé A/ realment vull un nou tripartit a veure si et foto fora del tauler d'una puta vegada convergent de merda, o bé B/ realment vull eleccions a veure si aquest cop guanyo jo, que és el que hauria de succeir sempre, i et faig pixar sang per haver volgut trair-me amb els Comuns.

Si un cop més fos posturisme, però al final pactessin la setmana vinent -no hi ha marge temporal per anar gaire més enllà- el que seria un nou-renou Govern tornaria a néixer no mort, no, sinó amb una pudor com si deixes un peix al sol el 15 de juliol i el passes a buscar el 30 d'agost. Per tant, seria un govern on la paraula unitat estaria a la paperera de la història, just a sota de la pell de plàtan del berenar.

Escenari 2: Anem a eleccions i els resultats fan que només sigui factible un pacte Esquerra-Junts o Junts-Esquerra. Vaja, però si aquesta pel·lícula ja l'hem vist! I més vegades que Quo Vadis per Setmana Santa. I llavors, què? Amb la que està caient, ens dediquem a perdre temps i diners per a no res repetint la mateixa situació fins a l'infinit i més enllà? (Toooma, ara li he clavat “amb la que està caient”).

Escenari 3: Anem a eleccions, als votants indepes se'ls hi acaben d'inflar totes les parts inflables del seu cos humà, es queden a casa i els resultats permeten un pacte PSC- Comuns amb algun altre suport. Carai, doncs quina manera més apassionant de fer República, allò del mandat i el bla, bla, bla, oi? Ah, i amb nou persones podrint-se a la presó, més les que són a l'exili, les que el Tribunal de Cuentas els està perpetrant la seva ruïna econòmica personal i familiar i totes els altres a qui la justícia política els vol destrossar la vida.

Ahir vaig escriure sobre aquesta ruleta russa a la que hi juguen amb bales de veritat pensant-se que no ho són. Quan al carregador només hi ha una bala, la probabilitat de guanyar és elevada. El problema és que ara estan jugant amb el carregador ple. I prendran mal. Ells, els seus i nosaltres.