Als Estats, a tots, els encanta aprofitar els seus dies nacionals per fer desfilades plenes de soldats, armes, banderes i himnes. És el dia de mostrar a tothom que ets un Estat i la jornada perfecta per demostrar que tens poder. Vostè té un exèrcit? No? Vaja, quina llàstima. I tancs? Té tancs? Tampoc? Ai las! I míssils d'aquells molt grossos que es transporten amb uns camions molt llargs? Tampoc? Doncs vostè no és ningú, au, passi cap a casa i no molesti.

Les diades nacionals dels Estats són per lluir, per ensenyar. Serien com una comunió però a l'engròs perquè també hi ha mossèns (sobretot a Espanya, on en aquestes coses mai hi falta un bon mossèn amb sobrepès), ostentació de cara a la galeria, un cert tuf de naftalina i un aperitiu posterior de dàtils amb bacó, olives sense pinyol (que no vol dir que siguin farcides i menys d'anxova) i galetes amb forma de peix, però sense Fanta de llimona.

Per tant, si el dia de la festa nacional d'un Estat resulta que els soldats desfilen malament, al tanc se li punxa una roda davant de la tribuna d'autoritats, els dàtils estan agres, els peixos de galeta remollits i la Fanta esbravada, la celebració és un desastre que soscava els ciments del propi Estat. I l'amor propi. Però no se'n vagi encara perquè encara hi ha una cosa pitjor. Bé, per ser exactes, n'hi ha dues. I totes dues li han passat a l'Estat espanyol els dos últims anys durant la celebració de la seva festa nacional.

Miri que és bonic el número del paracaigudista baixant des de molt lluny i des de molt amunt (esclar, per aquest motiu és un paracaigudista) amb una immensa bandera de l'Estat que celebra la cosa i que, pam, aterra just al lloc que toca amb una precisió de rellotger. Doncs bé, l'any passat vam tenir el terrible incident del fanal...

Terrible perquè va ser un cop molt dur. No pel pobre senyor que, per sort, no es va fer res, sinó per l'amor propi de la pròpia festivitat. Realment desllueix molt que el que ha de ser el segon moment més vistós d'aquest tipus d'actes acabi amb un remake de Gene Kelly a “Cantant sota la pluja”, però sense pluja, sense coreografia i, això sí, amb fanal i amb un impacte inesperat. Però aquest any ha estat pitjor. Molt pitjor. Horrorosament pitjor.

Perquè a veure, allò del paracaigudista va ser un cop baix, però al menys els símbols patris van quedar impol·luts. En canvi, aquest 2020 que cada cop va a pitjor, no ha respectat ni la bandera. I, a més, en el que havia de ser el moment més vistós de l'acte, que és quan un grup d'avions, en aquest cas la Patrulla Águila, passa per sobre dels concentrats dibuixant els colors de la bandera d'Espanya.

Doncs no. Aquest any no hi ha hagut bandera d'Espanya. L'avió de la punta esquerra, en comptes de llançar fum vermell, ha llançat fum blanc, tal i com es veu en aquest vídeo gravat per un dels presents:

Però és que el fum de les franges del mig, que havia d'haver estat de color groc, també era blanc. Amb la qual cosa el dia de la Fiesta Nacional d'Espanya, la Patrulla Águila ha acabat dibuixant al cel de Madrid (la ciudad que és España i España es Madrid i Dios en casa de todos) la bandera... D'ÀUSTRIA!!! Aproximadament.

Però continuï sense marxar encara perquè aquest inesperat austriacisme contemporani s'ha produït el mateix dia que un grup de 16 mitjans de comunicació han pagat una enquesta sobre la monarquia espanyola amb el següent resultat: en un referèndum, el 40,9% dels espanyols votaria república i el 34,9% a favor dels Borbons. I s'ha produït l'endemà de l'aparició d'un vídeo on es confirma el que deia l'enquesta: A Espanya, la monarquia rep el suport més majoritari entre la gent de més edat i més de dretes.

Marededéusenyor! Què més pot passar? Que l'any vinent el paracaigudista topi amb els senyors Águila mentre dibuixen la bandera de Gibraltar i que l'himne espanyol l'interpreti aquesta agrupació de flautes?

​