Quan mor un músic que ens ha acompanyat al llarg de la nostra vida, part de la nostra història personal es converteix en un record per sempre. El present passa a ser passat i tot allò viscut sentint aquella música en determinats moments i amb qui ens ha anat acompanyant en el trajecte és la nostàlgia del allò va passar i jo hi vaig ser. Els músics existeixen perquè a través d'ells parlem de nosaltres, perquè les cançons, un cop fetes, ja no són seves sinó nostres. Són el nostre recorregut vital, no la seva inspiració.

I aquest matí, mentre per les pantalles hi vèiem guerra i més guerra, hem sabut el que feia dies sabíem que seria. “Ha mort l'últim hippy”, he vist escrit per alguna banda. Potser sí que en això en Pau Riba va ser l'últim, tal vegada fart d'haver estat en moltes coses el primer. En tot cas, darrere la imatge de qui semblava haver vingut al món a passar l'estiu i a destruir els fonaments de la civilització d'Occident amb performances estrafolàries, hi havia algú que ha escrit coses molt boniques i que s'ha fet estimar. I això no és senzill.

Mai va pretendre ser el gendre perfecte (perdoni, per qui m'ha pres?), però segur que algun cop alguna ment benpensant va somniar que l'adoptava, pensant-se que les seves bucòliques lletres i sentides melodies eren de porcellana, com la noia de la cançó. De la que decora els recarregats menjadors de la gent d'ordre. Aquell toc pretesament elegant del gerro que queda perfecte a sobre de la calaixera, just al costat del canelobre de la iaia. Sense saber que, com la cançó, les lletres sensibles i les músiques innocents eren d'aquell material per poder ser trencades amb més facilitat. De tota manera, en cas d'haver passat aquest primer dic, el somni hauria esclatat en mil bocins quan la ment benpensant hagués descobert que en Riba, el net del poeta, l’any 1974 li va posar Caïm al seu primer fill.

Realment s'ha de ser molt fill de ta mare per posar-li Caïm al teu nadó. Bé, a no ser que hagis decidit un nom així perquè res sigui “normal”. Segons l'Institut Estadístic de Catalunya (Idescat), a Catalunya hi ha cinc homes que es diuen Caïm i deu estan inscrits com a Caín, cinc dels quals nascuts entre el 2010 i el 2019. Veu, amb tot això d'avui m'he quedat amb les ganes de preguntar-li a en Riba la cara que van posar al registre d'Eivissa quan un any abans de morir Franco, un hippy s'hi va presentar i els va comunicar el nom del nen que acabava de néixer a Formentera. Sempre he imaginat que aquell dia va ser comentat en aquella oficina durant molt de temps. I també m'he quedat sense saber per què li va posar Pau, com ell, al segon, la cosa més conservadora i benestant possible.

Total, que en Pau Riba va fer, en general, el que li va rotar perquè va poder. I potser havia de ser ell perquè el cognom venia d'on venia. Ara molts (moltes i moltis) lamentaran la seva desaparició física perquè, com que l’establishment el reivindica i tothom parla bé d'ell, doncs cap allà que anem. Com han canviat les coses, oi? La contracultura més radical plenament normalitzada per una societat cada cop més intolerant amb el diferent. El que fa prop de 50 anys eren lletres incòmodes i una estètica massa provocadora per la gent “normal”, ara ho superen els nens cantant coses molt pitjors mentre maten enemics en un videojoc que de tant en tant guarden per veure al seu mòbil com es maten éssers humans de veritat en nom d'encara no sabem què. I d'entre tots ells (elles i ellis) sortirà el Pau Riba que trencarà amb la generació anterior i que serà reivindicat d'aquí 50 anys pels que sobrevisquin a les guerres, les pandèmies i les invasions zombis.