Ho tinc decidit. Dimecres em passaré el dia anant amunt i avall per totes les autopistes on he hagut de pagar-hi peatge des que va ser inventat el motor de combustió. I quan creuï la tanca, llavors ja aixecada per sempre més, fotré unes botifarres tan fortes que és probable que em fracturi els dos húmers. Per diverses parts. El problema és que, mentre vagi traient el dimoni que duc dins jo, no podré evitar fer allò tan català de preguntar-me: “I això qui ho pagarà a partir d'ara?”.

Perquè si una cosa hem aprés és que qualsevol oferta, rebaixa o descompte l'acabes pagant per una altra banda. Perquè aquí ningú regala res. Mai. Per tant, si dimecres vostè veu un individu fent gestos manifestament obscens just davant del forat on fins no fa gaire hi he introduït sense parar la meva humil targeta de dèbit, però a la vegada fa més cara de preocupat que l'empleat del Barça que paga les nòmines de Griezmann i Umititi, aquest individu és un servidor.

I aquí estic, el diumenge abans que la humanitat retorni a la dura vida quotidiana postestiu debatent amb mi mateix si estic a favor o en contra dels peatges. Aquest invent amb el que m'hi he cagat repetidament durant anys i amb el qual ho seguiré fent a partir de demà passat quan utilitzi l'autopista de Manresa o els túnels del Garraf. Uns peatges que continuen vius i que tenen un preu que competeix amb el megawatt-hora. Perquè resulta que les autopistes no es mantenen soles.

I perquè la realitat diu que cal destinar diners a carreteres i autopistes perquè no acabin convertides en el terreny perfecte per celebrar-hi l'etapa reina d'un Dakar que ja no s'acaba a Dakar i que ni tan sols es corre al continent on hi ha la ciutat de Dakar. Però, això com es paga? Les autopistes, vull dir, no el Dakar. Perquè fins ara les mantenien els que hi passaven, però si els que hi passen ja no paguen, què? Les paguem tots, hi passem o no? El primer càlcul és que la broma anirà a càrrec dels pressupostos de la Generalitat i estarà al voltant dels 170-200 milions d'euros durant els pròxims cinc anys.

Les escoles, la sanitat, els bombers i la policia, per posar quatre exemples, els paguem entre tots. Perquè ens en beneficiem com a societat. ¿Hem de pagar també entre tots el manteniment de les carreteres? També qui no les usa? Bé, pel mateix motiu no hauria de pagar la sanitat qui no es posa mai malalt o té una mútua, qui no té fills, a qui mai se li crema la casa, o a qui mai li roben la cartera. Ah, és que no és comparable? Bé, sense carreteres no seria possible dur els malalts als hospitals, ni els nens arribarien a les escoles, ni els bombers ni la policia anirien enlloc. A banda que els mercats i les botigues no tindrien menjar i la gent es moriria de gana. Ja, però hi ha drets com tenir llum, aigua i gas al teu domicili que també són béns de primera necessitat i la gent ha d'espavilar-se per pagar-los. I si no pot, es fot i se'n queda sense. És la famosa pobresa energètica. Cert, però també paguem autovies de tres carrils per les quals no hi passa ni l'aire. I vam rescatar diverses autopistes de peatge que van fer fallida perquè l'únic sentit que va tenir la seva construcció va ser cobrar comissions per construir-les. Ara no vindrà de tres autopistes més, no?

Ja, però també paguem el transport públic i no tothom el fa servir. De fet és probable que hi hagi més catalans usant les autopistes que el transport públic. Sí, però el transport públic elimina cotxes i, per tant contaminació. I això beneficia tothom. Total, que on vull anar a parar és que no en tinc ni idea de si el model han de ser els peatges, la vinyeta o fer cada mes una rifa a veure qui paga i qui no. I em temo que no soc jo sol, que aquesta qüestió mereix un debat de país i de model que aquest cop tampoc el farem. Com la majoria de cops.