Una de les grans aportacions de Josep Lluís Núñez al llenguatge modern va produir-se durant l'acte de presentació de la col·lecció d'art que va impulsar quan era president del Barça. Per destacar el valor de les obres va dir: “El nostru club tindrà a partir d'ara una gran meroteca de pintura”.

Uns quants anys després d'allò assistim a l'edat d'or de la “meroteca”. En aquest cas, però, no dedicada a la pintura sinó a l'acord entre els que ara se citen entre ells amb un amorós Pedro i Pablo, mentre fa quatre dies (literalment) eren “el señor Sánchez” i el “señor Iglesias”.

Segurament fem molta cara d’imbècils i aquests dos s’han pensat que ho som molt més del que sembla. Aquesta podria ser la causa que explicaria el desvergonyiment, no ja de dir una cosa un divendres i la contrària un dilluns, sinó d’insultar-se i menysprear-se fins a poques hores abans de pactar entre somriures de felicitat i petons amb llengua.

Instants després de l'estranya abraçada per segellar un acord pactat més ràpid que Tsunami Democràtic construint una ciutat al mig d'una autopista, ha començat un concurs entre ràdios, televisions i comptes de Twitter a veure qui recupera més declaracions desqualificants dedicades mútuament. El premi se l'endú la frase que perseguirà Pedro Sánchez la resta dels seus dies: “Si el Ministeri d'Hisenda, les pensions d'aquest país o el Ministeri de Política Energètica estiguessin en mans de persones que no tenen experiència política ni experiència de gestió pública (...), no només jo sinó el 95% dels ciutadans, inclosos els votants d’Unidas Podemos, no dormirien tranquils”.

A la llista d'èxits d'en Pedro, molt a prop d'aquesta, hi va aquesta altra:

I al número 1 dels 40 Principals d'en Pablo hi tenim: “Una negociació de govern no es pot fer en hores. Jo no tornaré a acceptar que negociem en cinc hores o en 12 hores. Una negociació de govern ha de durar, almenys, algunes setmanes”.

Esclar, la primera pregunta que et ve al cap quan sents totes aquestes barbaritats i després veus aquells petons amb llengua és: calia? Calia dir-se tot allò sabent que probablement acabarien havent de pactar? Calia dir-se el nom del porc per després haver-s'ho de menjar com si no hagués passat res? Era necessari arribar a aquest grau de desqualificació? Calia humiliar els seus votants, que van fer-los confiança perquè se'ls van creure, i a qui han traït en menys de 48 hores? Aquesta actitud que no ajuda a crear una societat menys crispada, no mereix una rectificació pública? No estaria bé començar a fer les coses d'una manera diferent? El nivell de cinisme és infinit?

Però no patim, aviat oblidarem la “meroteca de pintura” i de l'espectacle de la pista 1 passarem al xou de les altres pistes. I a les pròximes eleccions ja hi tornarem a ser. Perquè, senyores i senyors, l'espectacle mai no s'atura! I de fet, si el permetem, per què hauria d'aturar-se, oi?