La quarta edició de l'Operació Diàleg arriba amb novetats. Sí, aquest cop ve plena de propaganda com les anteriors, però ara amb doble efecte suavitzant. La d’Aznar va ser la del “hablo catalán en la intimidad” i el “i ni tant sols dels cignyes vivim, al so dels cingnyes, no a la vida des mot sinó a la pel del so, l’antallameng del mong, a lobaiges des mots”. La de ZP del “apoyaré”. La de Soraya la “en li-qui-da-si-ó”. I ara Sánchez estrena al Liceu “La Traviata de la Societat Civil”, amb el famós brindis dels indults on el cor canta allò de “Ah! Libiam, amor, fra' calicí più caldi baci avrà”, que en la versió actual és “Beguem, l'amor entre els indults tindrà besos plens de perdó”.

(Per cert, incís. Al final ZP ha estat el més sincer de tots. N'estic convençut que ell va creure que era possible una Espanya federal. No va comptar, però, que l'Estat, fins llavors silent, ho veuria com una terrible amenaça i començaria “l'Operació Catalunya, l'Imperi Contraataca”. Allò de tots els altres no era amor sinó sexe porcot als lavabos de l'estació de ferrocarril d'un poble on fa anys que no hi arriba cap tren, però crec que ell va fer una aposta franca i honesta).

Per algun motiu que desconeixem, des del socialisme dels barons dandy fins al senyor empresaris, passant pels IBEX diversos, mitja Espanya s'ha llançat en planxa a abraçar els indults. Alguns amb tanta força que, pobres, no poden ni respirar. Els indults. I dilluns, com si fos la convenció anual d'una empresa d'alarmes, Pedro Sánchez ha convocat un immens “tapperware” al Gran Teatre del Liceu. Pel mateix preu podrien haver-lo fet al Palau de la Música, aquell centre de la catalanitat milletiana on Aznar hi va entrar amb la cartera plena cridant: “I això quant val?”. I Millet li va respondre: “No pateixi que jo me'n cuido”.

La qüestió és que quan el Presidente fa de venedor d'oportunitats de la planta quarta de El Corte Inglés de Palència, executa un mètode Stanislavski invers i se li nota massa que actua. No sabria dir-li si és el moviment aquell de la baixada del cap com si fes veure que no està llegint paraula per paraula tot el que diu i ens fa creure que busca una nota on ha apuntat un concepte. O potser és el to excessivament motivat. No ho sé, al principi de la pandèmia, quan sortia cada dissabte a l'hora de dinar a fer paolocohelisme constitucional, ja li vam pillar el número. I no, mai treu un barret del conill. Perquè mai no hi ha barret. Ni conill.

I ara vostè em dirà: “No li agrada res. Això tampoc. ¿Està en contra que el Presidente vagi a BCN a presentar la seva operació diàleg? Però si això és molt bo per començar la desescalada”. No, no, servidor no està en contra de res, però posats a fer propaganda i vendre'ns els més modern en alarmes, què tal no anar on roben, que ja no hi fan falta? I, naturalment, estic fent una metàfora. Dit d'una altra manera, i si això dels indults va i ho explica a Madrid (ciutat) i a Madrit (concepte)? Agafa, convoca la societat civil madrilenya al Teatro Real i els explica la cosa. Perquè la coneguin de primera mà. I no llegint el que publiquen els mitjans on hi escriuen senyors molt de dretes amb molts interessos personals i familiars a defensar i que redacten posant-se uns calçotets cinc talles petits i amb ortigues a dins. Que els vengui l'alarma allà, que aquí, gràcies al Tribunal de las Cuentas de Curro Jiménez, ja no queda res per endur-se.