La Federació Anglesa de Futbol ha prohibit a Pep Guardiola lluir el llaç groc. Per què? Doncs perquè és un missatge polític. I la decisió, en només tres dies, ja ha provocat tres conseqüències no menors:

1/ Molts seguidors del Manchester City han decidit posar-se el llaç, amb la qual cosa l'efecte s'ha multiplicat exponencialment.

2/ Quan fins i tot la federació de futbol d'un Estat europeu reconeix que som davant d'un tema polític, diversos organismes i institucions espanyoles que es neguen a acceptar aquesta realitat queden en evidència d'una manera total i absoluta. Encara que siguin tan mal educats que se'n vagin dels actes institucionals on algú expressa el mateix que la federació anglesa de futbol, poc sospitosa de colpista-adoctrinada.

3/ La qüestió obre a la Gran Bretanya un debat que fins avui ni s'havien plantejat. Allà és tradició que l'onze de novembre i dies anteriors i posteriors, jugadors i entrenadors llueixin una floreta a la solapa. És una rosella (o gallaret), una poppy per als britànics. La duen en record de les 11 del matí del dia 11 del mes 11 (novembre) del 1918, moment en què va signar-se el tractat amb el qual va acabar la Primera Guerra Mundial. És el Poppy’s Day en record de les flors que creixien als camps on morien els soldats. La FIFA (Federació Internacional de Futbol) va prohibir a la selecció anglesa lluir-lo perquè va considerar-lo un missatge polític, però a les competicions britàniques és absolutament normal. Ara potser han de retirar-lo. O acceptar el llaç groc. Perquè, de missatges polítics, o tots o cap.

Aquest migdia, mentre hi pensava, he passat per davant d'una parada de bus. Hi havia una senyora d'uns 80 anys llargs. Anava molt abrigada, amb la seva bufanda groga, el seu llaç groc i el seu paraigua groc. I mentre me la mirava rumiava com, gràcies a la decisió d'una federació de futbol que la senyora de la parada del bus ni coneix, resultarà que una senyora de 80 anys llargs de Manchester, que potser no sap ni on és Catalunya, lluirà un llaç i una bufanda del mateix color. I quan plogui potser obrirà un paraigua també groc. SEN-SA-CI-O-NAL!

Per cert, parlant de senyores de 80 anys llargs... Hi ha milers d'homes i dones d'una certa edat que van pel carrer farcits (i farcides) de groc reivindicatiu. En totes les modalitats possibles de vestimenta i complements. Quan me'ls miro, no puc evitar pensar que ells i elles són la prova de la pobresa d'arguments de l'unionisme radical. En el seu intent de dividir la societat, han executat un pla dialèctic que explica l'existència d'una majoria indepe per un suposat adoctrinament existent a les escoles i a TV3. Sí? De veritat?

Els milers d'avis (veterans, padrins, jubilats, membres de l'edat d'or, de la tercera edat o com carai n'hàgim de dir) que passegen el groc per carrers i places del país han estat adoctrinats per TV3? Però si van créixer sentint el “Diario hablado de Radio Nacional de España”. Ai no, que van ser adoctrinats a l'escola. En aquella escola franquista de les nenes amb les nenes i els nens amb els nens, on estava prohibit parlar en català i era obligatori cantar el “Cara al sol”. I així han sortit la majoria. Grocs perduts. Com en Pep i milers de seguidors del Manchester City.