Avui he anat a la cerimònia de comiat d'un vell amic i company de fatigues. Una altra. Renoi, quina ratxa. Entre càncer i Covid, últimament visito més tanatoris, esglésies i sales de vetlla que bars. Aquest cop ha tocat virus, suposo que per evitar-me la monotonia de que la vida et foti hòsties sempre pel mateix motiu. O sigui que aprofito per dir que us vacuneu i que continueu vigilant molt. Per vosaltres i per no fer putades i donar disgustos a la gent que us estima.

Ho ha clavat en Jordi Sacristán, també vell amic i company d'aventures audiovisuals diverses i amb qui l'any 1995 vam començar l'aventura anomenada COMRàdio als antics estudis de Ràdio Sabadell al carrer Convent: En Josep Maria Francino, el “xinu”, sempre sumava. Aquests dies s’ha recordat que va ser, sobretot, un gran home de ràdio. S'ha parlat de la seva faceta com a director de la mítica RàdioClub 25 i de les primeres èpoques de Catalunya Ràdio, que era un dels grans experts mundial en Beatles i de les seva activitat com a músic. Però és que tot això ho va fer perquè sempre sumava. I quan et feia anar al seu despatx per dir-te una cosa sempre era per, això, per sumar. I, segur -també-, per deixar anar alguna barbaritat -o unes quantes- i acabar rient. I la il·lusió que li feia fer antena. Va tenir un munt de càrrecs, però quan podria fer antena era un nen amb sabates noves. Però no era per ego, sinó per compartir amb la gent la seva passió per la ràdio i per la música.

Tota la vida recordaré el seu despatx de cap de programes a la COM. Darrera de la seva cadira hi tenia uns prestatges on hi guardava, perfectament etiquetades -en aquella època en minidisc- petites joies radiofòniques que anava arreplegant d'arreu. A casa seva hi tenia la resta, el vaixell insígnia. A la pobre Pilar, a la seva Pilar, se li ha girat feina fent-se responsable a partir d'ara de una quantitat de material brutal en volum i qualitat. Perquè el xinu va aconseguir arreplegar coses que només tenia ell, com la correspondència que va mantenir amb la mare de George Harrison. Que, per cert, si vol al·lucinar, part de tot això ho pot veure i sentir a francino.com. Si hi entra, segurament s'hi passarà tot el pont.

Sovint es parla de la bona salut que té la ràdio en català, a diferència de la resta de plataformes on la nostra llengua va pel pedregar. Doncs bé, si avui en dia RAC1, Catalunya Ràdio i Ràdio Barcelona són líders, és gràcies a professionals com el Xinu. Gent que en sabia molt, que tenia ganes de fer coses noves però que, sobretot, vivia el mitjà amb unes ganes i unes idees que van saber transmetre a les generacions que venien darrere. La ràdio actual no s'entén sense en Josep Maria Francino, però tampoc sense gent com Enric Frigola, Xavier Foz, Jordi Margarit, Salvador Escamilla, Jordi Vendrell, Joaquim Maria Puyal, Josep Cuní, Josep Maria Bachs, Josep María Pallardó, Albert Malla, Alfons Arús, Jordi Estadella... i me'n deixo molts. I sense emissores com Ràdio 4, Ràdio Joventut-RJ2, Ràdio Olot, la Cadena 13 i desenes d'emissores locals que han estat pedrera de professionals i de formats.

Diuen que quan mor algú amb qui has compartit uns quants anys de la teva vida, se'n va una part de la teva pròpia història. Bé, sí, potser és així, però els records queden sempre. I mentre algú tingui en la seva memòria algú altre que ja no hi és físicament, aquest algú seguirà viu. I en el cas del xinu, i pel que respecta a mi, hi seguirà cada cop que vagi a El Furacu i em demani de primer una truita de cabrales i de segon pexín. A la seva salut i a la salut de la ràdio!