Quan te les mires és com quan vas a veure un malalt i li dius que fa molt bona cara però mentalment ja li estàs encarregant una corona de flors. Pateixen un problema de salut del qual ningú en parla i que les va apagant. En silenci, com es pateixen les morenes. No les d'aquest color de cabell sinó les altres. El seu futur és un gran autoengany semblant al que es produeix quan et mires al mirall del wc i entres la panxa, creient que així en tindràs menys de la que en tens en realitat. Sí, parlo de les pensions, allò que vostè i jo sabem que acabarà malament, però fem veure que ens creiem que tenen solució.

Però de sobte apareix el ministre de la Cosa, José Luís Escrivá (de la Seguretat Social), i en una entrevista a TVE agafa el desfibril·lador i ressuscita el monstre. Com? Dient que la generació boomer (nascuda entre finals dels anys 50 i mitjans dels 70) patiran un (compte ara amb l'expressió)  “ajustament força moderat amb el nou mecanisme d’equitat intergeneracional que reemplaçarà el factor de sostenibilitat”. Per tant, sosté, podrem elegir entre un “petit ajustament” o “treballar una mica més”. Vaja, que o penques més anys o cobres menys. De calaix.

Vint-i-quatre hores després de verbalitzar l’evidència certa, imagino que impressionat pels crits dels seus i els missatges d'amics, coneguts i saludats no precisament amables, el ministre ha tret una flauta de pan i ha tocat “El cóndor pasa y mientras pasaba se me entendió mal”. Això últim ho ha dit textual. I, per suposat i amb diferència, és el pitjor de tot. Perquè tu pots entrar en un bidet ple de piranyes afamades, però quan se t'estan menjant totes les parts toves (i les que no, també) el que no pots fer és dir “la culpa de tot és de les piranyes, que no m'han captat la idea”. Total, que el vam entendre perfectament i ara seguim sabent la realitat que ens espera, però no sabem si ens l'han dit o no hem entès què ens l'han dit.

Perquè al final és una qüestió de matemàtiques. Allò de tants caps tants barrets. Que traduït seria: l'actual edat de jubilació estava pensada per quan vivíem menys anys que ara. Ara en vivim molts més, per tant estem cobrant més anys la prestació just quan els que cotitzen cada cop en són menys i, a més, tenen feines més precàries amb sous menors. I cada cop més gent treballa en negre, cosa que vol dir que ara no cotitzen i que després no tindran jubilació. Sí, perquè qui paga les jubilacions d'ara són els que cotitzen ara. Mai ha estat cert allò del “jo ja m'he pagat la meva jubilació” perquè el que pagues quan treballes, per entendre'ns, és la jubilació del teu pare. O de la teva mare.

És com el Fons de Reserva de la Seguretat Social, allò que en diuen col·loquialment “la guardiola de les pensions”. José Maria Aznar López ens repetia cada dia que allà hi havia molts diners i que no patíssim. Fa nou anys eren 66.815 milions d'euros. Ara n'hi ha 2.153, un 96,7% menys. No, no patim, no. Gens. Només ens punxem la til·la i esnifem la valeriana.

I això coincideix amb el moment en que La Caixa anuncia un nou ERO amb prejubilacions als 52 anys. Una edat semblant a la de la resta de bancs, de les antigues caixes i de moltes grans empreses. I un altre gran debat que ningú fa, no fos cas: el de les noves tecnologies que estan enviant a casa milers de treballadors que sobren. Els prejubilats oficials cobraran. Segons l'actual esperança de vida serà durant uns 40 anys, uns quants menys dels que hauran estat cotitzant. Insostenible. Però després hi ha els altres, als que els prejubila la vida i que no signen cap gran pacte amb cap gran empresa. Què en fem d'aquests milers de persones? Esperem a que es morin de gana o el ministre (aquest i el que vingui darrere) té pensada alguna cosa? I si la té, ens la dirà? I si ens diu la veritat, l'endemà de fer-ho, seguirà defensant el mateix?