Les Fires de Santa Llúcia muntades, els aparadors de les botigues decorats, els llums dels carrers a lloc i anuncis de colònies a les televisions, que es distingeixen dels altres perquè no s'entén res del què hi diuen. Això vol dir que torna el Nadal, aquella bonica època de l'any en la qual no hi pot faltar una bona discussió ideològica.

Per una banda, les ciutats on hi governa la dreta com Madrid i una ciutat fora de carta com Vigo, on hi governa un exministre de Felipe González com Abel Caballero, competint entre elles a veure qui gasta més il·luminant els carrers fins aconseguir provocar més claror de nit que de dia.

I per l'altra banda, les ciutats d'esquerres i “compromeses” com BCN que no són tan partidàries d'això dels llums de Nadal, les pistes de gel i els canons de neu artificial al carrer major. És aquella austeritat que va tenir com a màxim exponent l'any 2008, quan Iniciativa va col·locar a la via pública uns arbres de Nadal que s'encenien gràcies a l'esforç dels ciutadans pedalant en una mena de bicicleta estàtica. Van costar 214 mil euros, 14 mil més que tot l'enllumenat de la ciutat, i van provocar tanta controvèrsia i debats tan abrandats que van acabar oblidats en un magatzem.

I, com no, la polèmica amb el pessebre de la plaça de Sant Jaume de la ciutat de BCN, una tradició tan nadalenca com suplicar a la sogra que no, que no et posi un altre caneló, que amb 14 ja en tens suficient per poder aconseguir afrontar el rostit. Pels uns, una necessària transgressió artística i una aposta per la modernitat. Pels altres, una falta de respecte i una ofensa als valors cristians.

Així com per resumir fins la simplificació la cosa nadalenca tindríem que la dreta vol molta llum i l'esquerra vol foscor. La dreta vol aconseguir la felicitat i l'alegria dels ciutadans amb bombetes que ajudin a consumir i l'esquerra vol aconseguir-ho amb el compromís social. O això diuen uns i altres.

Però paral·lel a aquest debat arriba el de la solidaritat. A la temporada d'estiu tenim vaixells rescatant milers de persones al mar i llavors discutim sobre si les administracions haurien de solucionar el problema o si mentre això no passa hem de deixar que morin ofegats. I ara a l'hivern la cosa va de recaptes (grans i no tan grans) i de maratons televisives. Fraternitat o caritat? On no hi arriben les administracions han d'arribar-hi els ciutadans mobilitzant-se? Si un govern no fa prou, o no pot fer més, si els fills del meu veí no poden tenir un got de llet cada dia i jo puc proporcionar-los-hi, què faig? Me n'estic? És el peix que es mossega la cua. Esclar que no hi hauria d'haver gent passant gana, però mentre això arriba a una velocitat comparable a la del cavall del dolent, si no recollim menjar per qui el necessita, aquesta gent no menjarà.

I l'apassionant debat sobre si els polítics han d'anar a fer-se fotos quan exerceixen la solidaritat o millor menys fotos i més dedicació a acabar amb els problemes que fan necessària aquesta solidaritat. ¿Els polítics tenen dret a ser ciutadans que ajuden altres ciutadans o el càrrec els impossibilita ser un exemple per a la resta?

No ho sé, potser si dediquéssim menys energies a aquests debats, tan repetitius com absurds i enfocats només a intentar demostrar als teus com n'ets de pur, tindríem més temps de plantejar-nos com intentar resoldre el problema. Encara que fos només una miqueta. Perquè, no ens enganyem, malauradament el problema no té una solució al 100%. Ni amb molta solidaritat ni sense.