Un veterà periodista de Ràdio 4 explicava a finals dels anys 80 del segle passat que quan anava a cobrir actes en aquell ajuntament de BCN situat entre el postfranquisme i la predemocràcia, el funcionari que obria la porta de la sala on es feia l'acte en qüestió, s'adreçava als informadors presents amb un “que passin els periodistes i els senyors de La Vanguardia”.

Però va haver-hi un dia en que els mitjans de comunicació van deixar de ser la marca de referència i els periodistes van ocupar el seu espai. El periodista va deixar de ser algú anònim que treballava per una empresa que era el nom i va passar a ser una firma reconeguda i buscada que treballava per una empresa que ja no era el nom que anava primer. I el periodista va passar a ser més important que l'empresa.

El món digital va permetre el zàping i els lectors van modificar la manera de consumir la informació i en comptes d'empassar-se un sol mitjà van optar per picotejar-ne diversos buscant les seves firmes preferides. I així fou com el “avui he llegit en tal mitjà que...”, va convertir-se en “avui he llegit en dallonses que diu que...”, sense ni esmentar el mitjà.

I després van venir twitter, facebook o youtube, llocs on el periodista ja no necessita ni tant sols un mitjà de comunicació per fer-se amb una fidel clientela. I això té coses molt bones, com poder dir el que et rota sense cap pressió, i coses molt dolentes com la temptació de forçar situacions per mantenir el share i els seguidors que busquen en tu una certa cosa.

I tot aquest rotllo és per comentar un cas que he conegut gràcies a un d'aquells periodistes que cal seguir a twitter perquè sempre aporta coses interessants, en @jonathanmartinz. En Jonathan es feia ressò d'una piulada publicada divendres per la periodista veneçolana Nitu Pérez Osuna, amb un milió vuit-cents mil seguidors a twitter. Aquesta:

Per suposat tothom va entendre que la imatge era de Veneçuela, que era actual i que la periodista l'usava per denunciar una situació real i comprovable. El problema és que ja en la segona piulada de resposta que va rebre per part d'altres usuaris quedava clar que res era cert...

Quina va ser la reacció de Nitu Pérez? Aquesta:

O sigui, ni immutar-se. Com deia un cap que vaig tenir en una oficina on hi vaig treballar, ella “impretérita”. O com deia aquell altre, “impasible el alemán”.

Sense avisar, sense posar-la en context, conscientment i no per error, Nitu Pérez va agafar una foto antiga d'uns fets succeïts a l'altra banda del món i, quan la van descobrir i la van desemmascarar, ni va demanar perdó ni va oferir cap explicació, va mantenir la posició sense rectificar i... no va passar res.

El periodista-marca s'ha convertit, en molts casos, en el lloc on els clients van a buscar la confirmació al que pensen. “Jo crec que la terra és plana i en dallonses diu que la terra és plana? Doncs jo segueixo en dallonses i em crec tot el que diu sobre la terra, mentre defensi que és plana”. Perquè, esclar, quan en dallonses deixi de defensar que la terra és plana, adéu en dallonses i me'n vaig a buscar algú altre que defensi que la terra és plana”.

Nitu Pérez i la resta de Nitus Pérez es deuen als seus seguidors i els seus seguidors volen confirmar i refermar el seu convenciment previ. Tant se val si és cert o no. I així passem de ser periodistes a ser esclaus d'oferir una certa veritat que tothom sap que és mentida. Començant pels Nitus i pels seus clients.