“Vaig dir que jo em negava a guardar silenci per un violador, pedòfil, putero i maltractador. I que si havia d'asseure'm al terra i girar-me d'esquena, doncs ho feia”. I ho va fer, com queda demostrat en aquesta fotografia de Tania Esperón:
La futbolista que du el número sis i autora de la frase inicial és Paula Dapena, jugadora del Viajes Interrías FF. Va dir-la després del rebombori causat per la seva decisió de no participar en el minut de silenci organitzat com a homenatge a Maradona abans del partit amistós que el seu equip va jugar dissabte contra el Deportivo Abanca de la Lliga Iberdrola. El cas el va explicar Natalia Puga a PontevedraViva.com i s'ha fet viral. Tant que a la Paula l'han amenaçat de mort. Sobretot des de l'Argentina. Per tenir una opinió contrària a la dels fanàtics. Un Charlie Hebdo, però amb un altre tipus de religió i que, per sort, no s'ha materialitzat.
La seva resposta ha estat refermar-se en la seva postura perquè considera que no tenia sentit retre cap homenatge a algú que va morir, precisament, el Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra la Dona. I ho ha fet dient: “Per les víctimes no van guardar un minut de silenci; llavors, òbviament, no estic disposada a fer-lo per un maltractador que va ser un esportista amb unes qualitats i habilitats futbolístiques espectaculars, però per ser jugador cal ser primer persona i tenir uns valors més enllà de les habilitats”.
Sobre Maradona, un servidor ja va dir el què. I aquest què és que no hi busqui cap racionalitat. De fet el caos a l'enterrament del futbolista és semblant al que hi va haver al de Bob Marley. I, salvant totes les distàncies, entronca amb el dia en què al casament de la seva filla Lolita, Lola Flores va intentar posar ordre amb el famós “Si me queréis, irse”.
L'actitud i el discurs de la Paula planteja un munt de debats. Jo em quedo amb dos que de fet són el mateix: el dret a no participar en un homenatge a algú que ha mort i que menysprees i el dret a mostrar el teu rebuig.
El políticament correcte fa que als difunts recents se'ls tingui un respecte, a pesar que a la seva vida fossin pura escòria. Una amiga meva sempre diu que quan ens fa pena algú que està totalment sol en una residència perquè els fills no el van a veure mai, hem de pensar que aquella persona pot haver fet coses terribles i que potser té el que s'ha buscat. Potser. I això enllaça amb allò de separar l'obra de l'autor. Sembla que com més temps passa després de la mort, més en cor ens hi veiem. I el llibre sobre Alfons Quintà n'és un exemple recent. Però on queda totalment demostrat és a la secció “Il·lustres execrables”, que cada dissabte fan en Malcolm Otero i en Santi Jiménez a can Xavi Bundó (RAC1) i que ells mateixos defineixen a la bio del seu compte de Twitter d'aquesta manera: “Un/a il·lustre execrable és la persona que es considera il·lustre per les seves consecucions a la vida però que tenia un costat fosc, que aquests dos es dediquen a descobrir”. I això va des de Teresa de Calcuta a Joan Pau II, passant per Gandhi, Walt Disney i sant Jordi. L'endemà de la seva mort, a ningú se li hauria acudit dir que Teresa de Calcuta no era cap santa, precisament. Avui ja sí. I d'aquí a 10 anys veurem si la cosa ha anat a més. Potser és veritat que el temps és qui ho situa tot a lloc. El problema és quan persones com la Paula intenten fer-ho quan la societat ha convingut que encara no tocava.