Hola, em dic Pep Florolos i sóc molt progre. Ei, però progre de manual. Progre pota negra. Progre de raça protegida. Progre exposat en un museu d'història antiga i enviat al magatzem per massa arcaic. Progre desbordat per la història... però per la història de Mesopotàmia. Progre a qui no li elimines les arnes ni amb un tractament de naftalina en vena. Progre al qual la realitat del segle XXI l'ha trobat tan despistat que encara es pensa que la caputxeta era vermella per ideologia. En definitiva, progre de paròdia al circ on els elefants pateixen aerofàgia i els lleons duen dentadura postissa.
Total, que com tinc la raó de tot, ja ho sé tot, ja ho he vist tot i ja he pontificat convenientment sobre com seran exactament els esdeveniments fins el final de la humanitat i avui estava aburridot, he pensat: “què pot fer un diumenge al matí del mes de juny algú que ja té la raó per sempre?”. I m'he contestat a mi mateix: “I si fas un manifest? El món necessita conèixer la veritat de la mà dels elegits i tu ets un d'ells”. I quan dic “tu”, vull dir “jo”. Total, que he creat el que, sense por a equivocar-me (perquè jo mai m'equivoco), és l'aportació ideològica més brillant dels últims segles. Amb permís, per suposat, d'altres obres també meves i publicades anteriorment. I jo i altres individus del meu excels nivell, hem decidit publicar aquesta joia del pensament al diari El Mundo, el nostre diari de referència.
El títol de la magna aportació al saber global no és altre que “Formar gobiernos de progreso y en defensa de la democràcia” i, com el seu propi nom indica, va de formar governs de progrés i en defensa de la democràcia”.
Com que la meva generositat és infinita, li passo el primer dels quatre fulls publicats. Aquí és on hi ha el manifest i les cares dels signants més mediàtics, que donen consistència a la cosa. Signants, per cert, alguns dels quals em temo que o bé no s'han llegit tot el text al que hi donen suport, o bé s'han donat un fort cop al cap després d'haver-se submergit en una banyera d'amanida russa a la qual ja li han desaparegut les patates perquè se les ha menjat la salmonel·la.
Com veurà, a la línia 25 hi he escrit: “Abascal y Torra o Puigdemont són dues cares d'una mateixa moneda, excloent i reaccionària”. I més endavant, al punt tres hi excreto que cal “assolir un acord progressista a tots els municipis de Cataluña (sic) on sigui possible, per impedir que les forces del Procés (sic), que divideixen i enfronten la societat catalana, guanyin l'alcaldia”.
I després d'aquesta explosió intel·lectual tan potent que m’obliga a introduir-me per via rectal un fortasec cerebral de la mida del titanosaure de 69 tones trobat el 2013 a la Patagònia, si no li importa ja vaig passant cap a dormir. M’esperen la lleteta i les galetetes i somniar amb coses boniques, com jo mateix. Intentaré no tocar-me massa el cervell per no provocar-me excessiu plaer, però no sé si ho aconseguiré. No sé si aconseguiré evitar tocar-me’l en excés, vull dir, no provocar-me plaer infinit.