Fins ara tot el que ha dit Gonzalo Boye s'ha acabat complint. Per tant, sembla que aquest dimarts no serà, però potser serà el vinent, o un dijous de quan sigui. I el que serà és que Carles Puigdemont, Toni Comín i Oriol Junqueras s'asseuran al Parlament Europeu, en compliment del mandat dels dos milions tres-centes mil persones que van votar-los.

Ara bé, això costarà perquè a l'Europa dels estats, els estats manen molt. I costarà perquè un estat té molts més recursos i mitjans de tot tipus, incloses les pressions a molt alt nivell, que poden tenir un reduït equip d'advocats que darrere seu només hi tenen la llei. I, lamentablement, ja hem vist el valor que té la raó de la llei, que en números, i aproximadament, seria de menys zero.

Puigdemont s'ha convertit per Espanya (concepte), en peça de caça major. I faran el possible per destruir-lo. Ara mateix Puigdemont és Astèrix tocant-los els nassos (per dir-ho suau) a dues mans. I amb les mans acabades de treure d'un congelador situat al cim del Canigó un 11 de gener en plena onada de fred siberià.

I a Madrit (també concepte) no tenen cap problema en dir-t'ho, més o menys textualment: “Els que tenim a la presó ja estan controlats i farem amb ells el que considerem oportú, però aquell cabró de Waterloo se'ns està torejant. I això no ho podem permetre”.

El judici ha estat un escarment públic decidit per la part de l'Estat que mai acceptarà una solució política a un problema polític. Creien que fotent hòsties l’1-O desactivarien la situació i la situació els va esclatar a la cara. I llavors van activar el pla B en forma de la ficció novel·lada aquesta de la rebel·lió, la sedició, el cop d'estat i l'assassinat de Chanquete. I així tots hem pogut veure què té preparat l'estat espanyol als que li fan un pols.

Però no és que Puigdemont jugui una altra lliga, és que juga a un altre esport. Espanya el vigila, l'assetja, i intenta aïllar-lo, políticament i personal, però mentre ell sigui a Bèlgica, Espanya tindrà un problema. Perquè no podrà controlar-lo ni desactivar-lo. I Espanya ho sap. Perquè Puigdemont s'ha convertit en el símbol de qui s'ha enfrontat a un estat totpoderós i que passeja per mig Europa explicant-t'ho. I no per qualsevol Europa, ni en quantitat ni en qualitat europeista. Estem parlant d'Alemanya, Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, Irlanda, Països Baixos, Regne Unit, Suècia i Suïssa.

Mentre Puigdemont passegi per Europa, Espanya passejarà la vergonya de qui és incapaç de posar fi a l'aventura d'un home a qui hauria de poder esclafar com un elefant esclafa una formiga. Però ha resultat que la formiga era de goma i cada cop que l'elefant intenta trepitjar-la es produeix un efecte rebot i l'elefant comença a saltar descontrolat. Com si fos una pilota de platja al mig d'un huracà. De grau cinc. El grau màxim.