Han coincidit una cosa i una altra. És allò que passa de vegades. Casualitats de la vida. Avui Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Toni Comín han intentat entrar al Parlament Europeu i ocupar el seu escó, tal i com més de dos milions de persones voldrien que fessin, bàsicament perquè van votar-los precisament per aquest motiu. I també avui, ai las, el Tribunal Constitucional ha avalat l'aplicació del 155 a Catalunya el 27 d'octubre del 2017. O sigui, fa un any i 8 mesos.

Home (i dona), hauria tingut gràcia que avui el TC hagués dit que no, que no era constitucional aplicar el famós article. S’ho imagina? Pràcticament dos anys després haguéssim rebut un copet a l'esquena i, en veu baixa, ens haurien dit: “escoltin, que allò va ser inconstitucional. Ara ja poden tornar a casa seva que aquí ja no hi ha res a veure”.

I hauria tingut gràcia perquè tot el que va succeir a continuació hauria succeït igual, per suposat, però seria un Matrix virtual de la cosa de “El sisè sentit” i aquell mític “de vegades veig morts”. O sigui, per començar no serien constitucionals ni les eleccions convocades en virtut de l'aplicació inconstitucional d'un article de la Constitució. Així com d'entrada. Realment bonic. I simpàtic.

I aquest és el problema que tenim els ignorants que no hi entenem del tema. Ens sorprèn molt veure com dos anys després d'un fet, algú decideix si el mecanisme legal que va desencadenar el fet va aplicar-se correctament. I tothom ho troba normal. I tothom critica o lloa (a conveniència) el contingut de la decisió sobre el mecanisme legal, però ningú es planteja que la decisió es prengui quan els efectes d'allò que va passar ja són irreversibles. Perquè els fets ja han passat i és impossible tornar enrere, però sobretot perquè van passar fa tant de temps que el mal d'una possible decisió errònia es multiplica exponencialment. I no he pogut evitar recordar novament els casos Sandro Rosell, Tamara Carrasco i Ahmed Tommouhi. 

Però el que més m'ha sorprès és que avui ens han dit que han decidit que allò va ser constitucional i, a continuació, ens han dit que “els arguments del tribunal per avalar el 155 no es faran públics fins d'aquí a uns dies”. Jo, què vol que li digui, no li trobo el sentit. ¿Per què no em diu avui els arguments? O, per què d'aquí uns dies, quan tingui els arguments, m'ho presenta tot?

M'ha sonat una miqueta a com si el mes de febrer et prometen un arròs de ceps, carxofes i calamar, tu seus a taula salivant i llavors et treuen uns tramussos mentre et diuen: “no miri, mentre vagi picant i l'arròs ja li durem al desembre”.

Escolti però, per què no ho ajuntem tot una miqueta? Quin sentit té fer-me venir al febrer per acabar halant-me el plat principal deu mesos després. Miri, quan tingui l'arròs fet, em truca i ja vindré llavors. I sobretot perquè entretenir-me amb tramussos em sona a allò del “On és la boleta? La mà és més ràpida que la vista”.