Dissabte al vespre la bonica localitat del Baix Llobregat anomenada Cornellà, juntament amb una altra no menys bonica localitat anomenada El Prat, van viure l'espectacle esportiu, i únicament esportiu, d'un partit de futbol. I res més. Davant la politització permanent que el nacionalisme ha fet, fa i farà de l'esport, l'animós públic assistent al matx que va enfrontar les seleccions d'Espanya i Albània van demostrar que l'esport està per sobre de tot. I que quan es tracta de posar en valor la noblesa de la competició, despullada d'ingerències polítiques alienes que només embruten la puresa de l'esperit del que és una lluita esportiva, qui hi surt guanyant és l'espectacle. Vaja, que va ser un acte 100% futbol, no com els que fan els altres, i quan dic “els altres” ja sap vostè de qui parlo, oi? Sí esclar, d'aquells que sempre estan menyenye, menyenye amb les banderes i els himnes.

Abans de començar el partit ja vam poder gaudir de les animades salutacions entre vells amics que feia temps que no es veien i que, just al moment de trobar-se, s'adonaven que s'havien deixat l'entrada a casa i ràpidament demanaven un taxi per poder anar a buscar-les. I, esclar, quan tens molta pressa, no estàs per trucar per telèfon ni per usar cap APP. I, què fas? Aixeques el braç amb energia, fruit dels nervis, a veure si en pots aturar algun. Naturalment la premsa subvencionada i colpista ha aprofitat per dir que es tractaven de salutacions nazis. I ho diuen els que, com que tota la vida han anat en cotxe oficial pagat pels lazis, no saben ni quina és la manera de demanar un taxi a Espanya.

D'entre els simpàtics crits expressats pel públic destaca el de “Puigdemont a prisión”. Naturalment dedicat a Cikalleshi, davanter albanès que és conegut com el Puigdemont de Tirana perquè s'escapoleix molt bé de les defenses. “A prisión” és el nom familiar del club on juga. Sap com de “Barcelona” va sortir “Barça”? Sí? Doncs a l’Istambul Başakşehir de Sokol Cikalleshi tothom el coneix com “a prisión”, que en turc vol dir “ànim i endavant per fer molts gols”. O una cosa semblant. Però vaja, que en cap cas era un crit polític, com alguns han volgut fer creure manipulant, com sempre, la realitat. Pel que fa al crit de “Polaco el que no bote”, tot va ser fruit d'un malentès consistent en que el públic va confondre Albània amb Polònia. Lògic, entre que tots dos estan per allà l'est i que les últimes tres lletres són iguals, costava aclarir quin país era exactament el rival.

Però la prova definitiva de la no politització del partit i que allò va ser únicament un espectacle esportiu, l'hem vist avui en piulades de gent anònima. Li poso un parell d'exemples: “Gritos de ‘viva España’ en Cataluña y banderas rojigualdas. Esta es la mejor forma de apoyar a los españoles de Cataluña y a los catalanes de España” o “El retorn de la selecció espanyola a Catalunya sense incidents certifica, de manera definitiva, la mort del procés”. Però la que explica millor la dimensió purament futbolística de l'espectacle és la de Juan Carlos Girauta, un resum de la manera amb la qual els entrenadors van plantejar el partit des del punt de vista tàctic: “Como español de Barcelona, celebro que el himno nacional se haya coreado allí. Vi demasiadas veces denigrar nuestros símbolos institucionales en la ciudad tomada por la canalla nacionalista, resentida y zafia. Tantas que dejó de ser mi ciudad. Ojalá haya esperanza”.

Però si encara no vol veure la realitat de que allò d'ahir va ser només un partit de futbol, mirem que diu la premsa. El diari Marca publicava un “España volvió a Cataluña y lo hizo con ganas de gritar y mostrar banderas rojigualdas cargadas de mensajes a quien corresponda” i El Mundo: “Barcelona quiere a España. Y se lo dijo. En pocos ambientes tan cálidos, tan entusiastas, ha jugado la selección como local últimamente. Ganó el equipo ante Albania, pero eso, el fútbol, fue lo de menos. ¿Lo de más? Que el equipo nacional ha recuperado esta ciudad.

Què, on hi veu vostè politització? No nacionalisme en vena. Perquè els nacionalistes i els que usen l'esport per fer política sempre són els altres.