Per si li faltava alguna cosa a la invasió russa d'Ucraïna, ara afegim-li al guió una possible història d'espies misteriosos i traïcions internes a molt alt nivell. I parlo de “possible” perquè cada cop que parlem de la guerra iniciada per Vladimir Putin, abans de fer-ho hauríem de dir: “No se'n vagin que ara ve la publicitat”. Ei, per part dels dos bàndols. Total, que diuen, diuen, diuen que Roman Abramovich, un dels grans oligarques russos i expresident del Chelsea, i la resta de persones que van anar a Kiïv a negociar un acord de pau, han patit símptomes compatibles amb els efectes d'un presumpte enverinament.

Més enllà de la possible propaganda de guerra, el problema pel règim de Putin és que la notícia és completament possible, real i veraç. Perquè, com també ha fet -per exemple- l’Aràbia Saudita, les dictadures -per molt que a Rússia diguin que hi fan eleccions- sempre tenen la temptació de fer desaparèixer els dissidents o als molestos. El règim de la família Al Saüd ho fa esquarterant periodistes en seus diplomàtiques situades a Turquia, per exemple. I Putin per dues vies: 1/ La “tova”, consistent en engarjolar qualsevol persona que li faci nosa i a base d’usar la justícia per construir acusacions de tot tipus i 2/ La via “directa” que, així com per resumir-la, va d'enverinar o fotre-li uns quants trets a qui calgui i on calgui.

Per tant, si vostè em pregunta si em crec que Putin o el seu entorn han intentat assassinar a Abramovich i als negociadors d'una possible pau, li diré que sí. Perquè ho diu The Wall Street Journal, que se suposa ha obtingut la informació de fonts dels EUA que -recordem-ho- eren els únics que deien que hi hauria invasió i guerra i la van encertar. Però, sobretot, per alguns casos que avui convé recordar.

7 d'octubre del 2006. Moscou. La periodista Anna Politkovskaya rep quatre trets, l'últim al cap -com fan els sicaris-, quan sortia de casa seva. Havia estat molt crítica amb el règim rus i ja havia patit un intent d'assassinat i un d'enverinament.   

23 de novembre del 2006. Londres. L’exespia rus i ex coronel de la KGB Aleksandr Litvinenko és en un hotel prenent un te. Mor enverinat per poloni 210, un material radioactiu. Nou anys més tard la investigació oficial britànica va concloure que l'ordre havia estat donada  “probablement” per Putin. Litvinenko havia investigat l'assassinat de Politkovskaya.

4 de març del 2018. El també exespia rus Serguei Skripal i la seva filla són enverinats -també a Londres- amb un gas nerviós, però se'n surten després de dos mesos a l'hospital.

27 de febrer del 2015. Moscou. El líder opositor Boris Nemtsov és assassinat a trets a la Plaça Roja, al costat del Kremlin. Just en plena polèmica sobre el paper de Rússia a la guerra civil que hi havia a la zona del Donbass.

I podríem seguir. Molta estona. Perquè segons el Comitè per a la Protecció dels Periodistes, amb seu a Nova York, des del 1992 han estat assassinats a Rússia una seixantena de periodistes. Tots ells crítics amb Putin. I el pitjor és que no ha passat res. Ni a dins ni a fora de Rússia. Perquè es veu que anar matant gent pel món és el més normal. Del món.