Sí, esclar que Putin encara pot matar a moltes persones. I no només a Ucraïna i bombardejant o llançant míssils. I encara pot causar molt de dolor i molts problemes a mig planeta. Però de moment, segur, ha aconseguit unes quantes coses que són molt difícils i que només estan al seu abast. Sobretot en tan poc temps i en camps tan diversos. Fem la llista de tot el que li ha sortit del revés a aquest home des de dijous passat?

En cinc dies (CINC) ha unit una Europa que de no tenir rumb ha passat a prendre decisions ràpides i arriscades com la d'armar Ucraïna. I ho ha fet amb una sola veu, cosa que feia anys no es veia. I ha omplert l’Eurocambra de banderes ucraïneses, en una mostra de suport inèdita i que, a la vegada, és una resposta del vell continent a les seves polítiques basades en la testosterona postsoviètica.
Ha incomodat a una Xina de qui no ha aconseguit que li fes costat de manera incondicional sinó que primer s'ha posat de perfil i després ha acabat adreçant-se a Ucraïna per oferir-li un “ferm suport” a la seva “sobirania i integritat territorial”, advocant per un final del conflicte “mitjançant la diplomàcia”. La frase, dita pels xinesos, cal llegir-la en diverses capes, però expressa coses que no crec que hagin agradat gaire al Kremlin.

Ha reforçat una OTAN que ja ni recordàvem que existia i ha provocat que Finlàndia y Suècia, fins ara neutrals, es plantegin el seu ingrés al Tractat. I parlant de neutrals, Suïssa ha deixat de ser-ho i ha pres partit per Europa mentre que Andorra tramitarà d'extrema urgència un projecte de llei per poder congelar actius d'empreses o ciutadans russos que estiguin col·laborant amb el règim de Putin. De pas, Ucraïna ha trucat a la porta de la UE, que a molt curt termini serà que no, però vagi vostè a saber si a l'hora de negociar això pot ser moneda de canvi.

La ultradreta europea, finançada per Putin, fa dies que esborra antigues piulades de suport a Rússia i fa veure que mai no han existit les fotos que tots hem vist on els seus líders s'abraçaven al dictador rus com Boris Yeltsin s'abraçava a les destil·leries. Veurem quin efecte tindrà això en l'electorat europeu.

Ha donat entitat a un Olaf Scholz sobre el qual no és que es projectés l'ombra d’Angela Merkel sinó que l'actual canceller vivia en un eclipsi permanent. I, de pas, ha fet que Alemanya hagi optat -en un moviment insòlit- per augmentar la seva despesa militar i s'hagi implicat en el conflicte girant el cap cap a l'est.

Ha encès una contestació interna expressada en manifestacions a diverses ciutats, i de les quals en sabem poc perquè a les dictadures no els agraden gaire les protestes, però si sabem que manifestar-te a Rússia és detenció segura i que a les comissaries no es dediquen precisament a abraçar als que entren per la porta emmanillats. Amb la qual cosa encara té més mèrit i demostra més rebuig social a la invasió.

Ha inoculat als russos la por a una crisi econòmica post invasió que pot deixar el país devastat.

Ha creat un sentiment d'orgull en els ucraïnesos i ha reforçat la seva identitat, cosa que ha enfortit el país de cara al futur.

Ha convertit el president Zelenski, fins fa no pas gaire un actor convertit en polític, en un heroi al seu país -amb un 91% de popularitat- i en una mena d'estadista molt respectat a fora d'Ucraïna per l'opinió pública internacional i als despatxos de poder.

Els equips russos han estat expulsat de totes les competicions esportives. I els següents passos seran fer fora els esportistes individuals i la pèrdua dels patrocinis de les grans marques. Fins i tot la súper poderosa Gazprom -l'empresa que subministra gas a mig Europa- ha deixat de patrocinar la Champions masculina de futbol.

Europa li ha tancat els seus principals mitjans de propaganda i els músics russos ara toquen a casa seva perquè no tornaran a trepitjar un escenari del món ni en somnis.

I, sobretot, Vladimir Putin ha perdut el relat i s'ha quedat sol. Amb una estratègia del segle XX ha intentat fer una guerra com “antes” i el món ha canviat tant que no té cap sentit bombardejar una antena de TV perquè la gent té telèfons mòbils. Un crac, el col·lega.

Sí, segurament li queda encara molt de mal per provocar però ves que no acabi tenint un final estil Ceaucescu, amb aquella mala cara que li va quedar. O model Radovan Karadžić, amb una cadena perpètua com la Sibèria. Perquè els dictadors que perden el món de vista no acostumen a acabar gaire bé.