Feia un any i mig que no sentíem la veu d'en Quim Forn en una entrevista. L'últim cop havia estat en aquella famosa roda de premsa feta a Brussel·les. I la casualitat ha permès que avui EL NACIONAL hagi pogut aconseguir-ho i que tot hagi succeït en una sala que es diu Brussel·les. Ara li explico la cosa.

No és que a EL NACIONAL siguem més llestos ni més hàbils que altres mitjans i per això haguem pogut fer l'entrevista. No, no, és que vam jugar a la loteria i ens va tocar. Perquè el criteri per concedir-les o no, és com el ieti. Hi ha gent que diu que existeix i que l'ha vist, però ningú sap on para. Tu els demanes dia i hora exacta i et responen al cap d'un parell o tres de dies. I et poden dir que sí o que no. Depenent de què? Doncs, com diu aquella mítica cançó de Bob Dylan: “Això, amic meu, tan sols ho sap el vent. Escolta la resposta dins del vent”.

Sobre això de la sala Brussel·les, resulta que la gestió tècnica s’ha fet des de la seu de la productora Lavinia, al Poble Nou de BCN. Districte 22@. I allà hi ha una sala que es diu així. I és la que ens ha tocat. Per cert, una gestió tècnica que al migdia ningú tenia clar que fos possible fer. Per què? Perquè amb les ordres internes a la presó de Soto del Real passa igual que amb el criteri. Van com van.

Pel que hem sabut, a l'hora de dinar en Quim Forn li ha comentat a un funcionari que a la tarda tenia una entrevista. La nostra. I el funcionari li ha dit que no li constava. A partir d'aquí, nervis, corredisses... A Madrid avui és festa i el director no hi és... I el és qui ho ha d'autoritzar i comunicar... Com ho solucionarem?

Doncs bé, es veu que tot estava resolt i no hi havia cap problema. Però qui hauria de saber-ho, en aquell moment no ho sabia. Però després ho ha sabut perquè algú que sí ho sabia li ha dit. I aquest algú, que li ha dit a qui havia de saber-ho, sembla ser que li ha acabat dient a Quim Forn després de dinar que sí, que finalment hi havia entrevista. Apassionant.

Si ha seguit l'entrevista, que pot recuperar aqu​í, haurà comprovat que Forn no estava assegut sinó dret. Per què? Per què ell no ha tingut dret a una cadira i a una taula? Bé, perquè algú ho ha decidit així. Qui? Potser el ieti, vagi vostè a saber.

El cas és que 23 minuts abans de l'hora prevista per l'inici, ens ha aparegut en Fernando als monitors de la sala Brussel·les. Que, qui és en Fernando? Doncs el tècnic de Lavinia que ha entrat la presó per fer possible la connexió des de la ja famosa sala amb la ja famosa paret de textura granulada feta a base de peces rectangulars de color gris, que segons els dies semblen d'un groc pàl·lid.

Mentre en Fernando provava la connexió des de la presó i diversos tècnics feien el mateix a BCN, realitzant unes filigranes que no entenc, amb uns aparells molt estranys i usant un llenguatge incomprensible, m'ha vingut al cap una cosa. I si amb en Fernando, o amb qui sigui, a la presó hi hagués entrat un periodista, o qui sigui, i li hagués fet les preguntes des d'allà? No hauria estat tot més normal? I més senzill. I més humà. I més lògic. I més del segle XX, quan era possible entrar a les presons a entrevistar les persones que hi viuen.

I mentre hi pensava, ha arribat a Brussel·les Laura Masvidal, la parella de Forn. Al cap d'una estona, a l'hora prevista, ens ha aparegut al monitor la famosa paret, avui en un pla tocant a la cantonada de la dreta. De fons hem sentit algú, que se suposa era un funcionari, dient: “Media hora, eh”. A continuació hem sentit en Quim Forn, però sense veure'l encara, com li ha preguntat si podia seure. No hem sentit la resposta.

Set minuts després, Forn ens ha aparegut en pantalla. Durant quatre minuts ha calgut superar alguns problemes del seu so de retorn, fins que finalment hem aconseguit començar. Com que a la sala Brussel·les no hi teníem àudio per altaveu, per evitar acoblaments, he seguit l'entrevista a través d'un iPad. Certament ha estat molt marcià això d'haver de veure què passa davant dels teus nassos a través d'una emissió que es fa per Youtube. És com si per saber quin temps fa, en comptes de treure el cap per la finestra, mires el radar del meteocat.

Mentre Forn responia, Laura Masvidal barrejava moments de molta emoció continguda amb assentiments amb el cap i mirades de complicitat barrejada amb aquells ulls que fem quan per dins estem somrient. Hi ha hagut moments en que la seva cara era la translació amb expressions facials de les paraules i les explicacions de la seva parella. Frase per frase.

Com que hem començat 10 minuts tard, ens han permès passar-nos 10 minuts i complir la mitja hora pactada. Quan ha estat l'hora, algú l'ha vingut a buscar, la Marina F. Torné, que ha estat qui li ha fet l'entrevista, l'ha acomiadat i en Quim Forn ha desaparegut de la pantalla.

I m'ha tornat a passar com el dia que vaig anar a veure en Josep Rull a Lledoners, o el dia de la roda de premsa d'en Jordi Sánchez a l'Agència EFE, o de la d'Oriol Junqueras a l’ACN, o quan he vist passar les furgonetes on traslladen els presos polítics fins l'Audiència Nacional i d'allà al Suprem. Penso: jo ara surto d'aquí i me'n vaig a casa amb els meus. I ells set i elles dues es queden allà dins. Com des de fa un any i mig.

Bé, avui al menys s'han estalviat l'excursió al Suprem i les hores i hores asseguts en aquelles butaques que fan olor a segle XIX. Abans de Crist.