20 de maig del 2018. Camp Nou. El Barça juga un partit intranscendent contra la Real Societat. Al minut 11 de la segona part, marca Coutinho. No ho sabíem, però aquell seria l'últim cop que en Joaquim Maria Puyal i Ortiga, el senyor Puyal, en Quim Puyal, en Quim, cantaria un gol blaugrana. I en general. I va fer-ho com ho feia un dels seus mestres, en Miguel Ángel Valdivieso.
Avui en Quim Puyal ha anunciat que deixa el Barça. S'ha acabat la TDP, la Transmissió D'en Puyal. Avui unes quantes generacions de culers han perdut el seu gran referent comunicatiu. Se'n va el narrador de la seva vida. Enrere queden centenars d'històries. Evidentment les d'en Quim, que avui davant del seu equip de sempre recordava les vetllades de boxa al Price de BCN que ell transmetia per la Cadena SER. Estava tan a prop del ring que s'havia de tapar amb el faldó del quadrilàter, a manera de gran tovalló, perquè la sang dels boxejadors no li taques la roba. Però enrere queden, sobretot les històries dels oients amb en Quim. Dels oients amb els seus avis, amb els seus pares, amb els seus fills i amb els seus nets. Perquè en Quim és la banda sonora de la vida de centenars de milers de catalans.
En Quim va ser els ulls de molts dels que no van anar a Wembley el dia que Koeman ens va treure del blanc i negre. Un dia que, casualment, també va ser un 20 de maig. Però del 1992. Aquella va ser la primera Copa d'Europa del Barça i aquell dia el crit d'en Quim va ser el de milers d'afeccionats que feia dècades anaven i venien els dies de partit per la Travessera de les Corts pensant que algun dia superaríem la final de Berna, la dels pals quadrats, i la de Sevilla, la d'en Duckadam.
I mentre anaven i venien, a l'orella hi duien en Puyal. Primer van aprendre a sintonitzar-lo mitja hora abans del partit. Després tota l'hora anterior. I finalment també l'hora posterior. Amb ell van aprendre que el porter engospa la pilota, que els experts que observen jugadors i tàctiques, pròpies i rivals, són els vistaires i que una falta xutada contra la porteria és un “flequic”. I, sí, també que els jugadors s'escapoleixen de l'escomesa.
Avui no s'ha acabat només una etapa sinó una època. Avui molts culers de pedra picada senten que la història ha tancat una de les seves portes. Com quan van enderrocar el camp de Les Corts, com quan va marxar Kubala, com el dia que va plegar en Manel Vich i el seu “Benvinguts a l'estadi”, com quan van anar-se'n el “papi” Anguera, en Txema Corbella o l’Àngel Mur, pare i fill o ens va deixar en Ricard Maxenchs. Tant? Sí.
En Quim Puyal ha estat el paisatge de 40 anys de barcelonisme i de 50 de professió. Ell ha estat l’Urruti t'estimo, el Pizzi macanudo i el don Andrés Iniesta, però sobretot ha estat el rigor i l'exigència.
Sí, la llegenda és certa. En Quim Puyal és molt exigent. Molt. Però és que té tota la raó. L'exigència és fonamental en qualsevol feina, però en aquesta encara més. He tingut l'oportunitat de col·laborar amb ell durant 8 anys i, a més, criticant la seva feina. D'entre moltes altres coses, d'ell he après a ser exigent, a no sortir mai per antena amb els papers mullats. I a pensar les coses. Això, per què ho fem? Tot ha de tenir un sentit. Les coses han de tenir una causa. Si això ho tenim clar, és més probable que surti bé. Això en Josep Cuní, un altre mestre, ho resumia amb la frase: “Demà ve el Rei (com per posar un exemple) al programa, molt bé. Però per preguntar-li què?”.
Però és que amb qui és més exigent el senyor Puyal, el doctor, en Quim, és amb si mateix. Després de més 40 anys transmetent centenars de partits no es permetia fer ni una sola errada. Entre setmana analitzava les transmissions fins al matís més petit per corregir-lo al partit següent. Perquè creia que la feina ha de ser el més perfecta que pot ser un directe de 4 hores d'una història que quan comença està per escriure i que has d'anar construint a mesura que passa.
Però aquesta exigència professional era calidesa humana amb la seva gent. Un dia, després d'un partit del Gamper de fa 7 anys, va convidar tot l'equip a picar alguna cosa en un bar prop de Catalunya Ràdio. Després del seu clàssic “porti una miqueta de tot” adreçat al cambrer de torn, va venir cap a la zona on érem asseguts en Sergi Cutillas, en Carles Domènech i un servidor, els “sèniors” presents. I va donar-nos les instruccions pertinents. Ell havia detectat que una persona de l'equip necessitava ànims i ens va dir que uns minuts més tard elogiéssim una cosa que aquesta persona havia fet durant la transmissió, la “transmi”. Però havia de ser com si fos un comentari que se'ns havia acudit en aquell moment. Així ho vam fer. Va començar en Sergi, amb aquella naturalitat seva, amb aquells ulls seus sempre tan vius i tan plens de llum. Els altres dos ens hi vam afegir. I en Quim callat i fent veure que mentalment era en un altre lloc. Fins que, de sobte, com si s'acabés de despertar, va exclamar: “què passa, què dieu?”. I nosaltres vam fer veure que li explicàvem què havia passat. La seva reacció va ser: “Ah, sí, allò ha estat molt bé, t'ho volia comentar però ja veig que ells també se n'han adonat”.
I, com és realment el senyor Puyal, el doctor Puyal, en Quim? Doncs miri, crec que el defineix molt bé una història que va succeir fa un parell d'anys en un tren, el mitjà de transport del qual n'està perdudament enamorat. Era un diumenge al matí. Ell havia fet nit a Madrid després d'un partit a Getafe i jo per feina. Ens vam trobar per casualitat al quiosc de l'estació de l’AVE a Atocha. En 30 segons ja havia establert una afable conversa amb el quiosquer, que va acabar amb en Quim parlant en català i aquell senyor contestant-li en castellà. A Madrid!
Vam pujar el tren. Ell se'n va anar cap al seu vagó i jo cap al meu. Al cap d'una estona va venir fins al meu seient per dir-me: “Passat Saragossa ens trobem al bar”. Abans d'arribar a Saragossa ja va passar a buscar-me. I vam anar al bar. I va fer que ens situéssim al costat d'una finestra, mirant a l'exterior, mentre parlàvem de la TDP. Del ritme, del contingut... Fins que va aturar la conversa i, amb la cara absolutament il·luminada em va dir: “Guaita, no és sensacional?”. I jo no entenia a què es referia, però intuïa que allò que ell havia vist a fora era molt important. I ell em parlava de com n'era d'increïble el que estàvem veient fins que finalment vaig entendre a què es referia. A mesura que el tren avançava, anàvem deixant enrere uns pals de ciment molt alts a sobre de cada un dels quals hi havia un niu de cigonyes. El mestre, el doctor, el senyor Puyal, en Quim, havia vist els nius a l'anada i ara volia compartir amb mi la fascinació per la troballa. A 300 per hora.
La llum vermella s'ha apagat definitivament a l'estudi de la TDP. I vagi a saber vostè quina se li encendrà a partir d'ara. Potser un programa de viatges en tren? Més dedicació a l’IEC? A la universitat? Només ell ho sap. O potser encara no del tot. El que és segur és que no es quedarà quiet. No encara.