El director de TV3, Vicent Sanchis, ha entrevistat aquesta nit el president de la Generalitat Quim Torra. En directe i a Palau.

Però la conversa no ha estat al Pati dels Tarongers, ni al Saló Sant Jordi, ni a la galeria gòtica, ni al seu despatx. Han triat la sala Torres García, l’antiga sala de mapes que ara rep aquest nom perquè acull els murals que va pintar-hi Joaquim Torres García entre els anys 1912 i 1918. Unes pintures que Miguel Primo de Rivera va fer retirar i que van tornar a lloc l’any 1966. I aquella harmonia còsmica que de vegades té la vida ha fet que el president Quim Torra hagi fet la seva primera entrevista a la cadena pública catalana en una sala pintada per en Quim Torres. Només dues lletres de diferència.

Visualment, darrere del president i a la nostra dreta hi havia la famosa porta oberta que en la simbologia subliminal vol dir pacte, diàleg. La realitat és que és la porta que connecta amb la sala Antoni Tàpies. Darrere de Vicent Sanchis, la porta que dona al Pati dels Tarongers, a diferència d’altres vegades, estava tancada. La realització ha estat moooolt austera. Segurament perquè l’entrevista s’ha pactat amb urgència i no hi ha hagut temps de preparar gaire cosa. El tall publicitari l’han fet poc abans de les 23 hores, cosa que ens ha impedit sentir el famós campanar de Palau.

En Quim Torra no és polític i se li nota. Davant de segons quines preguntes no dispara l’automatisme dels professionals de la cosa. Pensa, dubta. Busca l’argument. Amb una actitud de bonhomia que l’acosta al tiet que per Sant Esteve porta un detallat per a tothom i que no li agrada la beixamel, però es menja els canelons sense dir res. I repeteix.

Després de la pausa publicitària, instants després de definir-se com a humanista liberal que econòmicament és socialdemòcrata i de citar la paròdia que fan d’ell al Polònia, ens ha explicat que ha aprofitat l’estona per sortir a prendre l’aire al Pati dels Tarongers. Ah, i per dir-nos que li han repassat el maquillatge.

Durant l’entrevista, el primer tema que ha sortit ha estat el del racisme-supremacisme que alguns denuncien que destil·len els seus articles i piulades. Un cop més no ha volgut entrar en el detall ni argumentar per què va escriure el que va escriure. Això sí, ha sostingut que estaven escrits des de la ironia, ha demanat ser jutjat pel que farà com a president i ha explicat que “està fart” dels insults que ha rebut, sobretot el de nazi, que és el pitjor que se li pot dir a un català. I ens ha comunicat que regalarà a Alfonso Guerra un llibre que va escriure ell sobre els camps d’extermini i el de Montserrat Roig sobre els catalans als camps nazis.

Després de negar que sigui un president titella i que ell ha triat aquest govern que està molt unit, ha explicat que l’objectiu és el referèndum d’autodeterminació. Però, esclar, això vol dir desobeir i aquí Sanchis ha insistit a preguntar-li diverses vegades si són un govern autonòmic que complirà la llei, o un govern de desobediència, o les dues coses. I el president ha tret el violí. No es tracta d’obeir o de no obeir sinó que és millor parlar d’oportunitats, prendre les decisions que s'hagin de prendre i després avançar. Com? Desobeint? No, creant el moment. Per tant els conceptes d’ara mateix són “el moment” i “les oportunitats”. Però desobeint el Gobierno? No, del que es tracta és de no tenir por perquè som en un procés d’independència. Que bonic que és el violí, oi?

I la CUP, què? Doncs cal convèncer-les perquè s’apuntin a buscar aquests moments i no renuncia a tenir el seu vot als pressupostos de l’any vinent. El president ha dit que entén perfectament què pensen perquè “la CUP la tinc a casa”. Cómor? No, que el seu fill la vota. Ah! I a casa seva també hi ha fills que pertanyen a algun CDR. Vaja, que si tingués Carlos Carrizosa de veí, les reunions d’escala serien apassionants.

I la base? Com s’ha d’eixamplar la famosa base social? O millor dit, com s’ha de fer el famós eixamplament de la famosa base social? Doncs amb polítiques socials. Per exemple recuperant les 16 lleis socials suspeses pel TC. El que no ha dit és què passarà si les tornen a tombar.

Amb Pedro Sánchez s’han enviat missatges i han quedat que es veuran aviat. De moment per saber què explica, quina és l’actitud i per conèixer quin projecte té per a Catalunya. Això sí, espera solucions i no gestos.

Cap al final de l’entrevista, que ha durat al voltant de 75 minuts, han anat passant temes com el d’aquesta Europa que, segons ell, ens ajudarà a guanyar, sobretot judicialment, o la recuperació del Diplocat, o la Casa de la República de Waterloo. En aquest darrer cas amb la clàssica pregunta: I això, qui ho pagarà, perquè no pot finançar-se amb diner públic? I aquí el president ja ni ha tret el violí i el silenci ha estat la resposta.

Sobre la polèmica dels llaços grocs ha apel·lat a la llibertat d’expressió i ha reclamat un debat seriós sobre la conveniència o no de la independència, però quan ho estava explicant, s’ha acabat el temps. En sec.

Almenys els companys que han de treure notícies de l’entrevista, han pogut tenir el titular d’això de Pedro Sánchez. I poca cosa més.