Doncs no, la república no existeix. Ja ho sabíem, gràcies. Però si vol parlem del concepte que anomenarem dels Reis (de l'Orient). Allò que en diríem una metàfora.

Existeixen els Reis (de l'Orient)? Esclar, tots els hem vist. I els hem tocat. I mentre existeixi la il·lusió existiran els Reis (de l'Orient). Creure en els Reis (de l'Orient) és somniar. És pensar en que, si t'ho creus de veritat, les coses són possibles. Fins i tot les més impossibles. Per això la matinada del dia 6 de gener es produeix un gran miracle que és fruit de la il·lusió col·lectiva. Perquè la gent intenta fer feliç a qui estima. I vostè hauria de veure la cara dels nens quan veuen passar els Reis (de l'Orient). I dels no tan nens. I aquelles cares són reals.

El gran Joan Barril em va explicar una vegada les sensacions que va tenir quan va poder compartir la cavalcada de BCN amb el rei Gaspar. Deia que mai havia vist tanta il·lusió multiplicada per tants milers de mirades. I que mai s'havia sentit tan poderós. El poder de la il·lusió representat en una persona de carn i ossos. Qui durant molts anys va conèixer molt de prop el rei Gaspar de Vic sempre explicava que el millor moment era quan l'endemà de la cavalcada anaven a diverses residències de gent gran a dur-los regals. Aquella gent, que tenien més passat que futur, alguns dels quals eren molt conscients que estaven esperant la mort i que sabien perfectament la veritat de la cosa, també sabien que la república no existia. Esclar que ho sabien. Però la cara de felicitat que tenien quan venien els Reis era el fruit de la il·lusió que les coses poden ser certes. A pesar de tot.

I ara vostè em dirà: “Està parlant d’autoengany!”. No, no, al contrari. Estic dient que les coses, fins i tot les més impossibles, són possibles. El secret és no deixar de creure-hi. Perquè, mentre hi creus, són possibles.

Qui s’autoenganya és qui no creu en els Reis (de l'Orient). Que també ha de ser trist, oi? Que trist i avorrit ha de ser no tenir cap il·lusió. Que depriment ha de ser un trist, oi? I no aspirar a ser feliç? Els únics que no creuen en els Reis (de l'Orient) són els amargats, els supremacistes de la realitat inamovible i permanent, els del “si tota la vida hem anat a cavall, per què ara hem d'anar amb màquines que les mou el vapor, on va a parar”. Qui no creu en els Reis (de l'Orient) és perquè intenta apropiar-se de la realitat i pretén que sigui com ell vol. Exclusivament.

Esclar que la república existeix, idiotes. I us diré més: ves que no l'acabin portant els Reis (de l'Orient).

Però mentre la república arriba, si és que la gent hi continua creient, què hi fan nou persones a la presó des de fa més d'un any i sense judici? I què hi fan set persones a l'exili? I què hi fan unes quantes persones més esperant ser jutjades per unes acusacions que inclouen delictes relacionats amb la violència? Si no hi ha república, per què existeix aquesta realitat? O m'esteu dient que en un país de l'Europa democràtica a la gent se l'engarjola per coses que no han passat? Ah, sí? Doncs si això és així, idiotes, permeteu-me seguir creient en una república on aquestes coses no hi passen.

Una cosa diferent és que un policia digui idiota a un ciutadà. Que aquest seria un tema per tractar en un altre article. O en dos.