Hi ha un tipus de notícies que no ens agraden. Gens. Perquè ens espatllen la imatge de felicitat que intentem transmetre a les fotos que pengem al nostre compte d’instagram. Necessitem mostrar-li al món que tenim una vida alegre i gaudim d'una felicitat desfermada. I, escolti, la realitat és massa molesta com per ser tinguda en compte. Per tant, enterrem-la sota el silenci i el fer veure què no ha passat el que ha succeït. És el que hem fet amb les morts que van haver-hi a les residències durant la primera onada de COVID. La gent gran van caure com a mosques, però la societat va decidir fer veure que no sabíem què hi va passar. Sense dir-nos-ho entre nosaltres, però tots vam girar el cap. I allà continua. Girat.
Hi ha clams populars força majoritaris preguntant-se per tot el que ens han fet fer sense cap raó ni motiu (dur guants, ruixar les superfícies, desinfectar carrers i edificis, les mascaretes pel carrer...) i tenim minories tan sorolloses com fanàtiques advocant perquè s'esbrinin “coses” (amb aquella mítica frase de “vostè que és periodista, investigui”, expressada després d'afirmar que els extraterrestres estan a punt d'arribar en tramvia i usant la T-Mobilitat). Però del tema de les morts a les residències... cri, cri, cri... només se senten grills. Definitivament ens incomoda.
Però hi ha partit. Sí, dos anys després, però la pilota comença a córrer. I de moment el resultat és Silenci, 0; Investigació Judicial, 2. Amb gols a Palau Solità i Plegamans i Tremp. A les residències Palau i Fiella, respectivament. En el primer cas, un centre privat on hi van morir el 30% dels residents, el jutjat número 4 de Sabadell ja disposa de l'informe de la Fiscalia basat en les investigacions dels Mossos i els pròxims dies sabrem què decideix. El segon és més sagnant perquè hi van morir 64 dels 142 residents i depenia del Bisbat de l'Urgell. I aquí sí que la jutgessa ja ha obert diligències, també després de la documentació aportada per la Fiscalia després d'un any d'investigació dels Mossos. Són contra la directora del centre i la responsable d'higiene sanitària pels presumptes delictes d'homicidi imprudent, vexació injusta i contra la seguretat dels treballadors.
Del cas Fiella ja n'hi he parlat alguna altra vegada. L’11 desembre del 2020, quan encara teníem poca informació, i tres dies després, quan començàvem a saber ja alguna cosa més, teníem més sospites que notícies i més dubtes que transparència comunicativa. Sobretot perquè el senyor Josep Maria Mauri, vicari general de la diòcesi d'Urgell, membre del patronat de la Fundació Fiella i actuant com a portaveu del Bisbat, va mantenir llavors una particular relació amb la realitat per espolsar-se els morts de sobre. Com pot imaginar, no en tinc ni idea del que va passar a Tremp i serà la justícia qui determini si hi ha responsabilitats penals. Però, i les responsabilitats “mediàtiques”? Sortir públicament amb el ventilador de la culpa quedarà impune, oi?
La vida és dura i de vegades et toca fer el paper de defensar l'indefensable, però quan t’atorgues el control de la moral i l'espiritualitat de la comunitat i la gent gran d'una residència que és teva va morint de deu en deu, el mínim que se't demana és dir la veritat i assumir la responsabilitat que et pertoca. Però, ja ho veu, no fer-ho no té càstig. Ni a la Terra ni al cel. I menys en una societat que ha fet veure que no sabia què estava passat a les residències. I, esclar, com podem demanar-li una certa moral a l'església si la gent no la manifesta? I, sobretot, i viceversa.