Hem estat un any i tres mesos especulant sobre com seria el retorn a allò que en van dir “la nova normalitat”. Perquè a tot li hem de posar un nom i etiquetar-lo. És la manera de vendre'ns propaganda més fàcilment. El món ens castigava pel que li estàvem fent, ens enviava un avís -potser l'últim-, aprendríem la lliçó i quan tot acabés seriem molt millors. Nosaltres i el món. En general. Quinze mesos després és la vint-i-quatrena vegada que veiem la llum al final del túnel, i aquest cop sembla que si que sí i, definitivament, no són l’Ave, l’Ouigo i l’Avlo, tots tres junts, venint de cara just en un dels túnels de la corba ferroviària de Tarragona.

Comencem a fer vida normal, els contagis augmenten, però els hospitals es buiden. Miracle? No, són les vacunes. No acaben amb el virus, però sí amb els seus efectes més greus. I entre les vacunes i els milions de contagis entre la població que no es vacuna per edat, cada cop aconseguim més immunitat de ramat, una de les paraules que hem aprés durant aquests mesos. La ciència ha acabat amb els venedors d'elixirs màgics i els més escèptics han hagut de rendir-se a la realitat. Els apocalíptics han fet un Miguel Bosé i finalment han optat per callar i desaparèixer. Llàstima. Ens feien riure molt. La resta hem fet el que ens han dit, a pesar de que la majoria de vegades no ens han explicat els motius de les decisions i les hem acabat entenent mesos més tard. I és que som tan obedients...

I al final ha caigut el gran símbol de la COVID-19, la mascareta. De moment en exteriors. En interiors no està tan clar què passarà perquè Israel, el país on més han vacunat -a canvi de cedir les dades dels seus ciutadans a les farmacèutiques, gran tema de debat-, ara tornen a l'obligació de dur-les-hi. Que aquesta és l'altra. Ens hem convertit en experts (i en expertes) en estratègies de països i en dades diverses. I quan ara ens diuen que a Amèrica del Sud augmenten els casos, tenim resposta. I afirmem que allà comença l'hivern. Sense pensar en que aquí podria passar-nos el mateix a partir de l'octubre. O sigui, vagi vostè a saber.

I amb tot això, aquest matí hem sortit al carrer a mirar la reacció del món davant del nou món. I la majoria ha decidit no treure's la mascareta anant pel carrer. I, com a experts que som, hem conclòs que això vol dir que aquest estri que mai hauríem imaginat transportar amb nosaltres per la nostra vida... ha vingut per quedar-s'hi, una altra expressió que se'ns ha quedat gravada al llenguatge. I ho hem fet potser perquè ja ens hi hem acostumat, o perquè tenim por, o perquè hem aprofitat per anar el dentista i posar-nos ferros, o perquè no ens afaitem (o no ens depilem) fa mesos, o perquè ens acabem acostumant a tot i ara sense mascareta ens sentim despullats, o pel que sigui, però poca gent transita sense això que els negacionistes anomenen “el morrió”. Veurem què passa demà en el segon dia de la nova nova nova normalitat, que ja en duem unes quantes.

Però ara sí, ara sembla que va de veres i això s'acaba. I no, definitivament el món no ha canviat a millor. Ni hem aprés res. I res és diferent, menys pels que han perdut familiars, negocis i feines, però d'això el conjunt de les societats se n'obliden ràpid. Perquè som màquines de sobreviure. I davant dels nostres nassos tornen a volar milers d'avions, retornen els creuers i els carrers de les nostres ciutats es tornen a omplir de turistes. No com abans, però ens temem que tal i com va marxar tot de les nostres vides, tal tornarà. De sobte. I ja ho tornarem a ser. I alguns de nosaltres ja estem mirant bitllets per fotre al camp a llocs on mai se'ns hi hauria acudit anar-hi, però és que "està tan bé de preu!”.

Ens han pres un any i tres mesos de les nostres vides i tot recomença. I ho afrontem amb l'esperit de la frase que, sembla ser que no va arribar a dir mai Fray Luís de León quan va tornar a la universitat de Salamanca després que la Inquisició intentés pentinar-lo, com si fos un vulgar Tribunal de Passar Comptes: dèiem ahir.