En Jordi Perelló té un taller mecànic a Reus. Fins a l’1 d'octubre reparava les motos del Cuerpo Nacional de Policia sense cap mena de problema. Pocs dies després del referèndum i de les corresponents càrregues, una agent del cos va trucar-lo per demanar-li que li reparés el seu cotxe particular. En Jordi s'hi va negar, com a protesta per aquells fets, i ha acabat havent d'anar a declarar al jutjat acusat d'un delicte d'odi. La seva família ha denunciat la pluja d'insults i amenaces de mort que li arriben per terra, mar i Twitter.

En Jordi Pesarrodona és regidor de Cultura de Sant Joan de Vilatorrada. Però, sobretot, és pallasso. La seva imatge del passat 20 de setembre a la porta d'una conselleria de Governació, que en aquell moment era escorcollada per la Guàrdia Civil, s'ha convertit en un símbol:  

En Jordi ha estat citat a declarar com a investigat per un delicte de desobediència relacionat amb els fets succeïts l’1 d'octubre al seu poble. La Guàrdia Civil també va incloure en el seu informe acusatori els delictes d'odi i resistència, però la jutgessa els ha rebutjat. A la sortida del jutjat, on s'ha acollit al seu dret a no declarar, Pesarrodona ha manifestat: “Quan vaig veure entrar la Guàrdia Civil a Sant Joan vaig tenir clar que anaven per mi”, com a represàlia per la fotografia i que només arribar a la porta del col·legi electoral, els agents van reclamar-lo amb un: “famoset, vingui cap aquí”.

Mireia Boya és diputada de la CUP al Parlament. La seva família té una casa rural a l’Aran. Fa uns mesos van començar a succeir coses estanyes relacionades amb el negoci que ja vaig explicar en una peça del 14 d'agost​.

Mireia Boya va publicar la setmana passada a Twitter que un mes després de tot això van haver de tancar la casa per culpa de les “amenaces feixistes” i “les desenes d'amenaces de mort i de crema de la casa” que van venir després de la publicació d’OKDiario. Però el més greu va ser que “a l'agost, una família que s'hi allotjava va ser increpada quan sortia per la porta. Vaig creure convenient denunciar. Es posava en perill la integritat d'altra gent. La denúncia està al jutjat de Vielha (…) i espero que segueixi el seu curs sense gaires esperances d'arribar a algun lloc”. El fil de piulades acabava amb un “I no ho he dit abans per no interferir en cap campanya electoral. Que això ja ho fa molt bé Cs. Vualà”.

Durant molt de temps, polítics del PP, del PSOE i de Ciutadans i els mitjans de comunicació del 155 es referien al procés com “la bogeria” o “la megalomania” d'Artur Mas. Bé, i he usat aquests dos suaus adjectius com podria haver usat una llarga llista d'improperis, insults i desqualificacions que desborden el diccionari. Quan Artur Mas va fer el pas al costat, llavors el boig perillós va passar a ser en Carles Puigdemont. Boig perillós i la resta d'adjectius dedicats a l’expresident, però multiplicats per dos.

Avui, Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta catalana per la gràcia de la Constitució tunejada, ha dit al Congrés dels Diputats, i adreçant-se a Joan Tardà: “¿Tanto cuesta sacrificar a un catalán, cuando han sacrificado a las empresas catalanas, a sus servicios públicos y a su libertad?”. “¿Tanto cuesta sacrificar a un catalán?” és, de moment, la frase de l’any.

Doncs miri, no sé si costa molt i poc, però sí que sé que no n'han sacrificat un de sol. Apunti. Hi ha els condemnats pel 9-N. Inhabilitats i sense patrimoni. Hi ha quatre persones a la presó a les quals se'ls ha aplicat una interpretació de la llei que no se sosté per enlloc. Hi ha un president i quatre consellers exiliats a Brussel·les. Hi ha la resta de l'últim Govern, ara mateix a casa seva, però després d'haver passat per la presó. Hi ha una expresidenta del Parlament que va passar una nit engarjolada. Hi ha una xifra indeterminada de polítics investigats i querellats, inclosos diputats, majors del Mossos degradats, alcaldes i regidors. I se n'anuncien uns quants més. També hi ha investigats mestres, bombers, impressors, periodistes, còmics, dibuixants... mecànics i pallassos.

No, la pregunta no és “¿Tanto cuesta sacrificar a un catalán?” sinó “¿Tanto cuesta, Soraya, acabar con una mayoría de catalanes que solo querían votar? Pues si cuesta tanto, ¿por algo serà, no cree?”.