La metàfora està molt vista, sí, però hi encaixa com un guant. Això d'avui entre el president Quim Torra i el president Pedro Sánchez ha estat la primera cita entre dues persones que venen del final d'unes respectives relacions que van acabar com el rosari de l'aurora.

Això d'avui ha estat el primer cafè amb una persona que et fa una certa gràcia i amb qui de moment no tens intenció d'anar més enllà i que hi quedes després de fotre't pel cap la vaixella, els electrodomèstics i els mobles amb l’ex.

Això d'avui ha estat una xerrada de dos que han quedat en un bar i que saben que el seu futur no només no és el matrimoni per l'església sinó que potser acaben la relació sense ni fer-se un petó. Resultats? Hem xerrat. Conseqüències? No hem acabat a comissaria. Efectes? Feia temps que cap dels dos no preníem un cafè amb calma.

Perquè, escolti, quina gran diferència entre prendre't un cafè amb algú i passar-te tota l'estona en una situació A consistent en: que si el cafè està massa calent (o massa fred), que si el cafè és massa llarg (o massa curt), que si la tassa no m’agrada, que si el sucre és de sobre i a mi m’agrada més a granel, que si a la taula li balla una pota, que si al bar hi ha massa fressa i que si el cambrer ens ha mirat malament. O bé estar en una situació B consistent en: el cafè està massa calent?, doncs esperarem que es refredi; el cafè és massa curt?, doncs me'n demano un altre i els ajunto; la tassa és horrorosa?, doncs no me la miro i et miro a tu als ulls; el sucre no és a granel?, però és sucre oi?; a la taula li balla una pota?, doncs la falquem amb un paperet; al bar hi ha massa fressa?, doncs així ningú podrà sentir la nostra conversa, i el cambrer ens ha mirat malament?, doncs potser és miop i per això ens mira així...

I, esclar, posats a triar entre una situació i una altra, molt millor la segona, no? No perquè impliqui la solució al problema, però miri, almenys prenem el cafè amb calma i els clients del bar no es demanen crispetes per mirar-se la baralla segura.

Hem passat de l'estirabot i l'atzagaiada permanent i sense treva a una situació que ha estat batejada amb el bonic eufemisme anomenat “desescalar”. I aquesta és la gran prova per la qual haurà de passar els pròxims mesos el moviment indepe. Les decisions del PP i el seu entorn han estat fins ara la gran màquina de crear indepes. Però això allà no els importava, al contrari. Els servia per 1/ tapar la corrupció, 2/ obtenir vots a l'Espanya del blat i, sobretot, 3/ els permetia fer un relat que deixava sense espai polític al PSOE.

Caldrà veure què passa ara amb els que van anar a l'estació del catalanisme postconvergent (i ja ens entenem i com per situar-nos) i van comprar el bitllet per viatjar a l'independentisme. ¿Era només d'anada o d'anada i tornada? Dit d'una altra manera, una miqueta de mà estesa, bones maneres, l’enèsima promesa d'inversions, una treva lingüística i bones paraules faran desaparèixer aquest 25% d’indepes (punt amunt, punt avall) que és fill de les provocacions i el despropòsit pepero post estatutari?

¿El zetaperisme 2.0 serà capaç de fer tornar a l'autonomisme el català emprenyat de tortellet, missa d'onze i “nen no et fiquis en problemes” que va ser empès a fer-se indepe?

I, la gran pregunta, ¿l'independentisme partidista i partidari del realisme màgic serà capaç de mantenir al seu cantó aquest postcatalanisme indepe sense necessitat de seguir prometent paradisos irreals on s'arriba en unicorn?