Durant unes hores hem parlat molt d'una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) sobre la llengua amb la qual els alumnes podien elegir examinar-se de selectivitat. Un cop més la justícia decidint-t'ho tot. Per allò de la separació de poders entre el judicial, el judicial i el judicial. Aquest cop ha estat gràcies a una d'aquestes associacions que diuen que defensen el bilingüisme, però que són un oxímoron en si mateixes ja que tant el nom amb el qual es presenten com totes les seves comunicacions són només en espanyol. O sigui, existeixen per defensar una cosa que no practiquen. SEN-SA-CI-O-NAL!!!

El cas és que, a demanda d'aquest grup, el TSJC ha sentenciat que els alumnes catalans han de poder triar en quina de les tres les llengües oficials existents al nostre país volen examinar-se de selectivitat. Exactament el que succeïa fins ara. Per tant, i com per resumir la cosa, el tribunal ha dit: “Vostès fan les coses amb el sistema del florolisme camderflòric, oi? Els ordenem que a partir d'ara les facin pel florolisme camderflòric. Perquè si continuen fent les coses pel florolisme camderflòric, com fins a data d'avui, incompliran la llei que diu s'han de fer pel florolisme camderflòric, que és el que diem nosaltres, i que és el que vostès apliquen i han aplicat sempre”. Doncs res, una abraçada als premiats!

La qüestió és que avui han optat per l'espanyol un 5% dels alumnes. Ara bé, només que hagués estat un sol alumne el que ho hagués demanat, ho hauria fet sense necessitat de cap demanda ni de cap sentència i, sobretot, sense cap soroll mediàtic. Com havia succeït sempre. Però, esclar, aquí es tracta de: 1/ deixar permanentment clar qui mana, 2/ instal·lar el discurs de la divisió i el victimisme basat en un món que no existeix i 3/ Poder fer un titular cridaner dient que l'espanyol està en perill a Catalunya.

Casualment, aquest nou despropòsit ha coincidit amb una història que s’ha fet viral i que explica perfectament la mentalitat dels monolingües autoqualificats de defensors del bilingüisme. El protagonista és un senyor que es diu Sergio del Molino i està en plena promoció del seu llibre “Contra la España vacia”. Aquest ciutadà explica en un moment del text que als anys 80 vivia a Tavernes (Tavernes de la Valldigna, la Safor, País Valencià) amb els seus pares, que hi havien anar a parar per motius laborals. La família estava plenament integrada al poble perquè “tothom hi parlava espanyol” i eren molt feliços. Però, de sobte, “l'escola va començar a valencianitzar-se”. I això els va provocar un gran daltabaix. “De repente, la vida cotidiana se empezó a hacer más cuesta arriba”. Tant que van decidir marxar “a un lugar donde no hubiera bilingüismo”. Concretament a Saragossa.

Pobre gent, oi? La família, vull dir. Uns rústics incultes van voler recuperar la llengua que el franquisme els havia pres i prohibit i que es tornés a ensenyar a l'escola. I ells, tan integrats en un món irreal, van sentir-se estrangers. Perquè, naturalment, fer l'esforç de respectar que la gent volgués parlar en la seva llengua mai va ser cap opció. Només faltaria. I que els nens aprenguessin, novament, la seva llengua a l'escola era “polititzar-la”. La llengua i l'escola. Una colla de totalitaris. Els de Tavernes de la Valldigna, per suposat. Lamentablement als anys 80 l'extrem centre ciutadà del món encara no havia descobert que certa justícia està per fer política i no va ser possible destruir-los el projecte de soca-rel. I potser algun nen va tenir temps d'aprendre valencià. Un desastre, oi, Sergio?