És una sensació que cada cop expressen més persones i es palpa en l'ambient amb més força. Aquell sentiment d'estar permanentment sobrepassats. I desorientats. Allò de no atrapar res perquè és que, de fet, no entenem res del que ens està passant. Cada dia rebem desenes d'estímuls a una velocitat impossible de seguir i quan girem el cap cap a una banda, ja ens l'han fotut per l'altra. Amb la mà oberta. Ens passem el dia circulant amb un Twingo a pedals en un circuit on hi disputen una cursa de Fórmula 1.

Mires la realitat i cada dia és un desastre darrere l'altre. Sense treva. Quan ens creiem que en sortim d'una, una altra de pitjor ja ens espera a la porta de casa per acompanyar-nos a llençar la brossa. I acabem nosaltres dins del contenidor. És que no hi ha res de positiu. Res. Allò que diguis: “Mira, ara anirem bé”. No, no, al contrari. I la impressió és que sempre acaben guanyant els dolents. I no hi ha projecte. Importa el mentrestant i qui vingui després, ja s'espavilarà i, sobretot, que el bombin molt.

Tot és decadent. Tot cau a trossos. Tot és molt provisional. Cartró pedra i del baratet. Tot s'aguanta per un fil que és com si formés part d'un d'aquells manyocs de cables que ressegueixen les façanes dels edificis i que quan te'ls mires penses: “No entenc com puc tenir internet si la meva línia està ficada aquí dins d'aquest caos”. I tenim la sensació que res funciona perquè és que tot va pengim-penjam. Una pandèmia que matava cada dia milers de persones va aturar el planeta sencer i va tancar la humanitat a casa seva. Però només va ser l'aperitiu d'una guerra a Europa que és culpa del resituament de les potències mundials al tauler del poder i que ens durà una crisi econòmica agreujada per un preu dels carburants que està fora de carta i que, de rebot, genera una especulació descarada per part de les grans distribuïdores que controlen el mercat alimentari i que ho encarirà tot encara més, entre el pànic de la ciutadania.

Estem esgotats. I fastiguejats. Perquè veiem que tot és mentida, que ens enganyen i que tot passa perquè existeixen uns interessos particulars que mai són els nostres. I això passa en una societat cada cop més egoista, individualista i intolerant amb l'altre. Que potser no és una majoria? Potser sí. Que l'espai públic està dominat pels que crispen? Tal vegada. ¿Potser som davant del fenomen del Timbaler del Bruc col·lectiu, o sigui un putu nen fent el soroll d'un exèrcit, però sense deixar de ser un putu nen sol amb un putu tambor? Potser, però el seu soroll és permanent i ens deixa el cap com un bombo. I mai millor dit. I l'emprenyament, el cansament i la desmoralització són totals i globals. I hi ha molta mala llet i molta intolerància. I la vehemència violenta de qui vol tenir tota la raó i que s'expressa amb unes formes que qui pensa diferent decideix callar per no ser agredit, no és res més que l'expressió de la por, la ràbia i la impotència.

La infelicitat és infinita i va a més. Ens pensàvem que la felicitat era “allò d’abans” sense saber que “allò d’abans” no tornarà mai i sense voler reconèixer que tampoc llavors érem feliços, però d'alguna manera ens hem de consolar, oi? I mentre vostè llegeix això, a fora, al carrer, el món ha canviat tres cops. Com a mínim. Perquè som davant del final d'un cicle. Aquest sistema ja no s'aguanta per enlloc, però encara no hi ha alternativa. Seriosa, eh, no Mimosin abraçat a un teletubbie amb una sobredosi de sucre. Som al moment en què la màquina de vapor va enterrar la diligència, però multiplicat per infinites vegades infinit i accelerat a infinites vegades la velocitat de la llum. I nosaltres som la diligència.

Pessimisme? Bé, em temo que aquest retrat s'acosta força a una realitat que és la que és. Llavors, què fem? Millor, descriure-la amb cruesa o seguim autoenganyant-nos, no fos cas que al final tinguéssim un disgustet? Bé, potser el disgust el tindrem de veritat si la majoria de la societat creu que la solució són els populismes d'extrema dreta i ells acaben gestionant el caos.