L'anomenarem el fenomen de l'“em sento expulsat”. El veiem sovint, però aquests dies ha tornat a agafar volada pels Fets del Palau del dia de Sant Esteve.

Resulta que des de l'any 1913, o sigui... FA 106 ANYS!... l'endemà de Nadal, els diversos cors de l'Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau participen en un concert on hi canten de tot i variadet. Enguany, per exemple, al programa hi havia diverses estrenes i s'hi han afegit cançons que parlen del camí cap a Betlem com a manera de reflexionar sobre els èxodes.

La polèmica ha vingut, un any més, perquè al final de l'acte van interpretar-se El Cant de la Senyera i Els Segadors. I mentre això passava, part del públic i dels cantaries mostraven estelades i cridaven a favor de la llibertat i dels presos polítics. La resposta de l'unionisme ha anat des de Societat Civil Catalana que va qualificar l'acte com “l'avantsala d'un règim totalitari” fins a diverses persones que van comparar-lo amb l'Alemanya nazi i, per tant, abonaven un cop més l'argument que a Catalunya es viu una situació igual a la que va provocar la mort d'uns onze milions de persones (un milió dels quals eren nens), només als camps de concentració i d'extermini.

Naturalment, qui fa una comparació com aquesta última només mereix rebre un adjectiu tan desqualificatiu des del punt de vista humà que cap llengua del planeta l'ha inventat encara. Banalitzar un horror com aquell només està a l'abast de persones que no fan honor a aquesta definició i que no mereixen que ningú mai més els dediqui ni una sola dècima de segon de la seva vida.

Altres ciutadans, però, s'han manifestat en contra de l'acte amb l'argument de l'exclusió. Diuen que se senten apartats d'un lloc on es canta l'himne de l'Orfeó Català, justament el dia del concert que és la seva festa anual, i d'un lloc on es canta l'himne de Catalunya i es crida a favor de la llibertat d'uns presos polítics que són a la presó per una sentència que serà trinxada per la justícia europea. Malauradament, d'aquí uns quants anys.

A mi em sap molt de greu que la gent se senti exclosa dels llocs i respecto molt el seu sentiment, però la immensa majoria dels que s'han ofès pel que va passar en aquest concert ni hi han anat mai i, sobretot, en sa vida tenien previst d'anar-hi. I per no saber, molts no saben ni on és el Palau de la Música. O sigui, s'han ofès per una cosa que els és absolutament aliena. Curiós. Però el més sensacional és que els que parlen de totalitarisme perquè la gent canta i expressa una opinió en un recinte públic, ho fan perquè voldrien que això no passés. Per tant, pretenen prohibir les expressions dels que no pensen com ells, cosa que els converteix en uns totalitaris... a ELLS! ME-MO-RA-BLE!

Però aturem-nos en una minoria de la minoria que diu que ha deixat d'anar al concert de Sant Esteve per la incomoditat que els provoquen les estelades i els crits reivindicatius. Pregunto: si són culers, han deixat d'anar al Camp Nou perquè hi ha pancartes a favor dels presos o al minut 17.14 una part important del públic crida a favor de la independència? I si els agrada el bàsquet i avui estaven veient per TV el Barça-Madrid, quan en un temps mort el públic ha cantat Els Segadors, han apagat l'aparell perquè s'han sentit exclosos?

¿I si una immensa majoria dels assistents a qualsevol acte celebrat en un recinte públic resulta que volen protestar perquè creuen que patim un estat de repressió i d'inseguretat jurídica i legal on qualsevol persona pot ser detinguda i empresonada sense cap prova durant el temps que calgui, han de callar perquè els professionals de l'ofensa no se sentin exclosos? Si no protestes pel que creus just, no ets tu l'exclòs? Hi ha exclosos de primera i de segona? Hi ha qui es pot ofendre i hi ha qui no té ni dret a ofendre's? Has de callar per no ofendre qui està esperant ofendre's?