Si ens ho mirem positivament, només falten cinc dies per acabar aquesta campanya. Si som realistes, ja en portem 10. I se'ns han fet mooooolt llaaaaaargs. Terriblement llaaaaargs. A tots. I a totes.

Els ciutadans estem cansats. Esgotats. I se'ns nota. Però als partits encara se'ls nota més. Nosaltres patim una sobredosi de frases repetides, de missatges tan simples que al cap de cinc minuts es desfan com un gelat al sol, de demagògia cada cop més impresentable i de promeses que semblen tretes d'un catàleg de disfresses de carnaval. Però ells pateixen una falta evident d'empenta, de ganes i d'idees. Del tub ja no en surt pasta de dents.

Venim de la sobredosi de les generals i, sense temps per refer-nos-en, som en la campanya on precisament tot es multiplica per 300, la de les municipals. I deu dies després, ja ho han dit tot. Fa dies que donem voltes al mateix. És la mateixa corbata (o la mateixa colònia) regalada per compromís i embolicada amb el mateix paper, però canviant el llacet perquè sembli una altra cosa. I no, és el de cada dia.

És urgent fer les coses d'una altra manera, sí, però no només les més evidents.

En un món digital, la jornada de reflexió és anacrònica, l'enganxada de cartells és absurda i no poder publicar enquestes a partir d'un cert dia de la campanya és extravagant.

Però també és incomprensible que jo pugui pujar a un avió, l'acte amb més controls i exigències que patim els humans del segle XXI, només tenint un codi al meu mòbil i que per votar hagi d'anar a un col·legi electoral, agafar una papereta, posar-la dins d'un sobre i introduir-la en una urna perquè després algú compti manualment i un per un el contingut de cada sobre. Per no parlar de la gent que viu a l'estranger i pels quals votar és una aventura de quan el correu arribava en una quadriga de triceratops.  

I en un món on sempre som en campanya i la informació ens entra al cervell a totes hores, per totes bandes i amb tots els formats, quinze dies de campanya és una excentricitat que no ens mereixem. Ni nosaltres ni els polítics. Amb una setmana n'hi hauria prou. Sí, una setmaneta d'actes permet fer-ne 6 o 7 de lluïts i eixerits, dient-hi alguna cosa que sembli més o menys presentable i d'aquesta manera s'eviten repetir (i que ens repeteixin) una vegada i una altra la mateixa idea.  

En un món on tot ha canviat, on tot el dia ens fan tenir pressa i on tot caduca a una velocitat marcmárquez, resulta que un dels actes públics més importants, perquè és un dels que més afecta les nostres vides, el fem com fa dos segles.

I estem esgotats. Ells (i elles). I nosaltres.