En Pep Equidistant és raonablement feliç. Equidistantment parlant i en general. Per què? Doncs perquè des de la seva atalaia estant, ell mira com es mou el món, observa com -de vegades- aquest moviment provoca esquitxades, però el paraigües protector de la seva equidistància militant el deixa sempre sec i impol·lut. Vaja, és aquella tranquil·litat del “nen no et signifiquis” que es tradueix en un “si no et signifiques, mai no et passarà res”.

Però, parlem d'aquest “raonablement” de la primera línia. Això vol dir que en Pep podria ser més feliç? No, és justament al contrari. La seva felicitat no és plena perquè hi ha dies que veient -i sobretot- sentint segons què, en Pep Equidistant està per agafar el seu cognom i fotre'l a mar. O a marc, com diuen en alguns llocs. Ell, una persona que podria vendre la seva sang en una orxateria, hi ha dies que aconsegueixen posar-li a una temperatura de 101 graus centígrads. Sobretot aquesta setmana. Per culpa de com diversos polítics tan desvergonyits com impresentables utilitzen la llengua catalana per mentir d'una forma i manera tan prevaricada com barata.

Perquè és que en Pep Equidistant serà molt equidistant, que ho és, però té ulls. I orelles. I circula pel món, pel seu món, però coneix la realitat. I sent i observa que el que expliquen persones que no passarien un senzill control antidòping de la decència, només existeix en el seu delirium tremens. I aquest és el gran problema d'en Pep, que les al·lucinacions cigronaires de passavolants practicants del populisme constitucional el fan moure del confort de la seva equidistància. I això el neguiteja. Molt.

Ell parla català habitualment, però és dels que creu que els que defensen que si a Catalunya entres en un establiment públic i et parlen en castellà, ets tu qui ha de canviar de llengua. Encara que les dues persones sàpiguen parlar català. Per educació. Considera que si vas a una classe que està programada per ser impartida en català i hi apareix algú que “és de fora”, s'ha de reprogramar la llengua d'ús. Per deferència. I pensa que no passa res si un professor de l'ensenyament obligatori que hauria de fer les classes en català les fa habitualment en castellà. Però no per res en especial, sinó perquè ho troba normal.

Però, esclar, quan sent dir les barbaritats i mentides que darrerament s'han dit sobre la realitat que ell viu quotidianament, a en Pep Equidistant li surt l'Almogàver que tots duem a dins i s'emprenya. Moderadament, per suposat. Perquè, senyores i senyors, serem Almogàvers en horari d'oficina, però per sobre de tot som catalans! Però sí, al final s'inquieta. I força. Perquè fins i tot a ell, la indignació li remou els budells. I això és fotut, perquè li fa venir gana. I llavors menja. I s'engreixa.

Per sort, al final s’imposa el seny, una paraula molt catalana que quan a Madrit (concepte) es valora positivament com a actitud en diuen seni, i en Pep Equidistant acaba preparant-se un brou de trankimazin i una truita de valeriana. I es calma. Molt. I se'n va a dormir, però molt molest. No perquè els bàrbars campin tan alegres com impunes per les nostres vides i no tinguin ni un trist mal de ventre, sinó perquè a ell li fan venir mals pensaments en forma de dubte. I això si que no se li fa a un equidistant com Déu mana.