Els punts suspensius del títol volen dir que no està sencer. Vaja, que hi falta una part de la frase que no m'hi cabia. O sigui, el concepte no està sencer.

Ara, si m'ho permet, i aprofitant que aquí tinc més espai, l'acabo: “Els taxistes no són terroristes, perquè no són cedeerres”. Dit d'una altra manera, si en comptes de ser taxistes fossin membres d'algun CDR, les seves accions reivindicatives, que inclouen talls de carrers, de carreteres i d’accessos a indrets, serien considerades per l'Estat com accions violentes i sedicioses. I, naturalment, serien detinguts acusats de terrorisme. Com van fer amb Tamara Carrasco. Per exemple.

I si els taxistes fossin cedeerres sediciosos i terroristes-leninistes-gihadistes, l'endemà de la seva detenció veuríem la seva cara a tots els mitjans. I també hi veuríem titulars gaspatxo com el que li adjunto aquí sota i que reben aquest nom perquè són fruit d'una barreja d'ingredients sòlids, però que gràcies a una bona trituració es consumeixen sense esforç i com si fossin una beguda.    

I si els taxistes fossin cedeerres, al moment de la seva detenció, llegiríem peces com aquesta:

Una peça on haurà vist que, al primer subratllat, s'hi afirma que Tamara Carrasco “presumptament” donava instruccions per fer el mateix (exactament el mateix) que han fet avui els taxistes de l'àrea metropolitana de BCN (només cal canviar Mercabarna i Port per Aeroport).

I una peça, per cert, on també hi haurà vist, en aquest cas al segon subratllat, que les proves contra Tamara Carrasco per poder ser detinguda i acusada de terrorisme (motiu pel qual encara avui no pot sortir del seu poble) consistien que tenia documentació “d'una caserna de la Guàrdia Civil a la província de BCN”. Després va quedar explicat que eren les instruccions de Google Maps per arribar a la porta de la caserna de Travessera de Gràcia de BCN per manifestar-s'hi.

Any 2018. Espanya. Manifertar-se és terrorisme.

La resta de proves tenen la mateixa consistència que les tombarelles de Neymar després d'una entrada: un mòbil (com el de la iaia d'un amic meu, que amb 96 anys envia Whatsapps), un ordinador (com el de la filla de 13 anys d'una amiga meva i on mira youtubers de la seva edat), memòries USB (com les que usa un col·lega per guardar les sèries que es mira als avions), una agenda (sí, sí, una agenda, una terrible arma de destrucció massiva que un altre amic meu té al restaurant on treballa per apuntar-hi les reserves) i... “abundant cartelleria”, que com tothom sap és una cosa d'una gravetat tan greu que la cosa oscil·la entre pena de mort i cadena perpètua.

I després de tot això, encara hem de llegir i sentir el bla, bla, bla sobre la independència judicial, la no politització de la justícia i la gran professionalitat de les forces de seguretat espanyoles.

Va, home va, a prendre el pèl a les figures del museu de cera. Si es deixen.

Ah per cert... i aquí hi continuen passant aquestes coses i aquí continua sense passar-hi res. De res.