Avui la cosa va de la Metàfora del Carril Bus Buit (MCBB). Però abans de desenvolupar-la, situem els motius pels quals cada cop veig més possibilitats que, sobtadament, acabi produint-se. Venim d'allò del “Ho veig, ho vull, ho tinc”. Era l'anunci d'uns crèdits al consum d'una caixa d'estalvis i la declaració d'intencions d'una època on el "no" era impossible. Aquella caixa ja no existeix. De fet, ja no existeixen ni les caixes, però l'esperit que transmetia la frase ha continuat viu. Fins que han vingut un virus i un volcà i ens han recordat que el “no” no només existeix, sinó que la vida és una successió de “nos”. No, no sabem quan s'acabarà el virus, ni sabem com es comportarà. I no, no teníem ni idea de quan s'apagaria el volcà de La Palma. I si demà passat es confirma que s'ha acabat aquesta erupció, ningú sap quan serà la següent. Si és que n'hi ha una altra.

Exigim “solucions” immediates a coses que no tenen cap solució immediata. I si en té, no depèn de nosaltres. Però no ens resignem. Ho veiem, ho volem i ens creiem que ho tindrem. I no. Perquè la vida no és aquella caixa d'estalvis que ens deixava uns diners per gastar-nos-els en capricis i que ens pensàvem que ho feia perquè vessava generositat i amor vers la nostra persona. No, la vida real és quan vam descobrir que aquell era el seu negoci i que nosaltres acabàvem pagant el nostre caprici deu cops per culpa d'una cosa que en diuen “els interessos del crèdit”.

Volem la lluna i els que ens administren treuen el dit i fan que ens el quedem mirant perquè saben que així estarem contents i feliços. Enganyats, però encantats de poder veure el dit perquè ens tranquil·litza i ignorants del fet que mai tindrem la lluna. I el dit és dur la mascareta posada pel carrer, una mesura que no defensa cap expert perquè tots diuen que no serveix per a res. I el dit també és el toc de queda. Pel mateix motiu que l'anterior exemple. Però decideixen que ho fem perquè nosaltres necessitem creure que ells fan coses i ells saben que si fan coses, encara que siguin inútils, ens calmem. I callem.

Però algun dia algú veurà que no només no hi ha pla B sinó que no hi ha pla A ni n'hi ha hagut mai. I en aquell instant començarà la Metàfora del Carril Bus Buit (MCBB). Consisteix en el fet que centenars de cotxes que fan cua pacientment en una autopista, carretera o carrer, perdent hores i hores del seu temps, veuen com al seu costat hi ha un carril bus que va completament buit. I com que la norma (el dit) diu que aquell carril no és el seu, no hi circulen. Doncs bé, em temo que com continuïn imposant mesures absurdes i innecessàries, primer un cotxe, després dos, seguidament deu, posteriorment cinquanta-nou, més tard dos-cents trenta-quatre i al final tots començaran a anar pel carril bus fins a deixar lliures als altres carrils. Només per demostrar que n'estan fins a les orelles.

Perquè, una pregunta: ¿Si no em dona la gana dur la mascareta pel carrer i sí en espais on té una lògica —com els espais interiors o grans aglomeracions—, qui m'obligarà a posar-me-la? I si ningú se la posa pel carrer com a senyal de protesta, què passaria? I si ara decidim tots sortir de casa a passejar, justament d'una a sis de la matinada —que és l'hora del toc de queda— i sense mascareta, què?

I miri, potser és un avís del que s'està coent l'incident d'aquest dimecres al vespre al centre de BCN i que explicava El Punt Avui amb el següent titular: “Tensió a la plaça de Sant Jaume en coincidir la manifestació d’antivacunes amb els pessebristes alternatius”. La gent està molt farta i l'espurna social pot encendre's per la fricció de dos col·lectius tan oposats i a la vegada tan ferms en les seves postures. Perquè no hi ha res més radical que un antivacuna —incansables a l'hora de fotre't la xapa terraplanista basada en els xacres— i un pessebrista alternatiu, per qui el pessebre tradicional és dogma i els pessebres "comunistes" són un insult. Jo, per si de cas, començaré a apartar-me dels carrils bus.